'The End' és també el final de la mística d'aquest cerimonial emocional que ens ha autotransportat a una altra realitat. Coincidint amb el final de l'estat d'alarma, farem també nosaltres el 'The End' a les Filmoteques d'emergència amb què hem volgut acompanyar-vos durant aquesta època d'isolament i interrogants, seguint els patrons de determinades casuístiques (confinament, l'amor als avis, el sentit de la responsabilitat, les comunicacions a distància, i fins a 17 etcèteres) explicades amb 6 exemples cinematogràfics. El final (provisional o no) d'aquesta fase de Covid i el final de les Filmoteques no es poden il·lustrar millor: amb un 'The End' de 'The Ends'. Voldríem que tots fossin feliços, els 'Happy Ends', o "Finals feliços" de sempre, però això seria enganyar-nos i robar a la vida una part molt important de la seva realitat, que l'explica. Així doncs, aquí teniu un recorregut molt personal, perquè són els 10 exemples, en realitat 13, que m'han semblat immediatament els més ben resolts, els més sorprenents, inevitables, ideals, els més rodons i inoblidables d'una vida dedicada a enamorar-me del cinema: la meva.   Ja sé que aquesta darrera Filmoteca d'emergència comet el gran pecat de fer espòilers, però és impossible escriure dels 'The Ends' seleccionats sense revelar els finals. Esteu advertits, i si no voleu, heu de deixar de llegir a partir d'aquí, o limitar-vos a apuntar quins són els títols de les pel·lícules per buscar-les, i veure-les si és possible, un dia, en aquestes sales de cinema on la paraula 'The End' immensa i acompanyada per les notes finals espectaculars de la partitura, apareixia escrita en Finestres Indiscretes més grans que nosaltres, i que la vida mateixa. Aquí teniu la llista, en ordre invers de preferència: 10. Tres pel·lícules de John Ford juntes. Són "Centaures del desert" (The Searchers) del 1956, "L'hombre que va matar Liberty Valance" (The man who shot Liberty Valance) del 1961 i "Set dones" (Seven women) del 1966 A la primera, John Wayne se'n va de la casa i la porta es tanca sola darrere seu. A la segona, James Stewart sap que tota la seva vida es fonamenta en el sacrifici anònim d'un home que acaba de morir. I a la tercera, Ann Bancroft se suïcida abans d'entregar-se a un salvatge per salvar les missioneres d'un Déu en el qual ella no creu. En tots tres casos, la càmera de Ford és discreta i gens morbosa, l'ull d'un home que respecta els personatges.   9. "El tercer home" (The Third Man) de Carol Reed (1949) Sona la música d'Anton Karas mentre Joseph Cotten espera a la sortida d'un cementiri, on han enterrat el criminal i amic Harry Lime. Surt la dona que estima. Era l'amant de Harry, i ell l'ha traït. La dona camina i camina i camina i ve cap a nosaltres. Desapareix fora de pla sense mirar-lo. No hi ha més història possible per explicar.   8. "El lladre de bicicletes" (Ladri de biciclette) de Vittorio de Sica (1948) Durant tot el film un pare i el seu fill han buscat la bicicleta robada que els permetria treballar i sobreviure. Desesperat, el pare intenta també robar-ne una. La gent l'envolta, amenaça i humilia davant del nen que plora. Els deixen anar, i ells es perden enmig de la multitud real dels carrers de la Roma de postguerra, dues figures anònimes d'un país en fallida.   7. "El crepúsculo de los dioses" (Sunset Blvd.) de Billy Wilder (1950) La decrèpita i embogida estrella del cinema mut Norma Desmond ha mort el seu amant, un jove guionista gigoló que l'havia d'ajudar a tornar a les pantalles. Baixa les escales de la seva mansió envoltada de fotògrafs i policies, i el seu antic marit, director i ara majordom, li fa creure que roden la pel·lícula. Ella interpreta "Salomé" en el darrer "close-up" gloriós de la seva vida.   6. "El gatopardo" (Il gattopardo) de Luchino Visconti (1963) Després del canvi de règim polític que mantindrà l'ordre en la nova Itàlia del Rissorgimento, i d'haver garantit el futur de la família amb un matrimoni per interès, el Príncep de Salina entén que el seu món s'ha acabat, i es perd en la foscor dels carrers de Palerm i d'una mort imminent, mentre es creua amb el Viàtic i el so de la campaneta, confós amb els afusellaments dels últims rebels.   5. "2001: Una odissea de l'espai" (2001: A Space Odyssey) de Stanley Kubrick (1968) L'astronauta Bowman mor davant del monòlit, en un llit del segle XVIII, més enllà del temps i de l'espai. Sonen les notes del primer moviment d'"Així va parlar Zaratustra", de Richard Strauss, mentre la càmera s'endinsa en la matèria fosca que es transforma en l'univers estelat, on el fetus d'una nova vida i l'etern recomençar ens contemplen per sempre més.   4.  "8 1/2 " (Fellini 8 1/2) de Federico Fellini (1963) Un director de cinema (Anselmi, o Mastroianni, o el mateix Fellini) ha reviscut els fantasmes de la seva història, del seu ofici, les dones, les misèries, i els secrets de la seva personalitat, i tots ells i elles s'incorporen en una ronda ballada agafats de la mà amb ell, voltant en la pista sense fi del circ de l'existència, i acompanyats per la música de carrusel de Nino Rota.   3. "Gertrud" (Gertrud) de Carl Th. Dreyer (1964) Una dona que ha afirmat creure en els plaers de la carn i la soledat irremeiable de l'ànima, decebuda per tots els homes que ha conegut, es tanca en el minimalisme absolut d'una vida d'eremita. El seu emblema és "Amor Omnia". S'acomiada de l'últim amic, envoltada per una llum tan blanca com els seus cabells, i saluda amb la mà a ell i a tots nosaltres, com Dreyer en l'última imatge de la seva filmografia.   2. "Els Dublinesos" (The Dead) de John Huston (1987) Un matrimoni ha tornat d'un sopar de Nadal al Dublín de James Joyce. Una cançó ha encès, inesperadament, el record dolorós d'un noi que va morir fa molt de temps, el gran amor perdut d'ella, que l'hi explica. Quan Greta ja dorm, el marit veu nevar per la finestra i sentim recitar que cau la neu a tot Irlanda damunt dels ulls dels vius i dels morts, i de la càmera en contrapicat: els nostres ulls s'estan cobrint de neu.   1. Tiempos modernos" (Modern Times) de Charles Chaplin (1936) Ell és un rodamon dels carrers, un Carpanta trapella, víctima d'una època venuda al capitalisme i la deshumanització. Ella, una noia sense sostre. Units són més forts i viuen diverses aventures  que posen la societat en evidència. Amb humor, i amb amor. Al final, com sempre, Charlot marxa per una carretera cap a l'eternitat, però aquesta vegada són dos. L'iris es tanca, la pel·lícula sembla que s'acaba. The End .¿ o, potser no?... Pots llegir tots els articles d'Àlex Gorina al web de Catalunya Ràdio.