Han sonat les trompetes i fanfares del desconfinament i dos han estat els hits de la majoria: seure en una terrassa amb la colla i fugir a les platges! L'atracció irresistible i autodestructiva de la Mediterrània! Com ens ho farem aquest estiu sense la tovallola del veí a tocar de la nostra, l'olor deliciosa de la crema protectora, els nens que esquitxen aigua i sorra, i suant la mascareta protectora que ens deixarà una marca magnífica de galta a galta, com si fóssim els esquiadors de Platja d'Aro i Salou? Tancant els ulls? Imaginant-nos que som Adam i Eva a la Costa Brava, a la Costa Daurada del segle XIX? Veniu a veure sis pel·lícules que van trobar aquelles platges mítiques que mai més no tornaran. I si les voleu trobar també vosaltres, us direm on són. 1. "Planet of the apes" (El planeta dels simis), de Franklin J. Schaffner (1968) Desitjaria no haver-la vista, i tornar a aquella sessió del Cinema Urgell de Barcelona on la vaig descobrir sense informació de cap mena. Reviure el gran impacte de l'escena final a una platja, que no descriuré per no robar la gran sorpresa. No era la rúbrica original del llibre de Pierre Boulle, però si una cosa extraordinària per a l'aventura de l'astronauta que ha aterrat en una societat inesperada on els humans són cobais, els goril·les el poder, els orangutans els savis, i els ximpanzés científics o artistes. Charlton Heston la va rodar atacat per un virus que va condicionar (per a bé) la seva actitud malhumorada, un cop reclòs a la Forbidden Zone imaginada pel visionari Rod Serling al guió.   Leon  Shamroy va planificar amb mirada de mestre els punts de vista de la càmera d'aquest epíleg llegendari rodat a Zuma i Westward Beach, del sud de Malibu. Un paratge desolat, inanimat de la costa californiana, on la superioritat humana descobreix el seu destí, el mateix de tantes civilitzacions que han escampat les seves restes al fons dels oceans. 2. "El setè segell" (Det sjunde inseglet), d'Ingmar Bergman (1957) Hospitalitzat per una terrible infecció estomacal, sempre hipocondríac, el director suec va somiar la pesta negra de l'edat mitjana, i la croada solitària d'un cavaller Quixot que persegueix la divinitat i troba la mort per jugar la partida d'escacs definitiva. Una escena que havia contemplat mil vegades de petit als frescos terrorífics d'Albertus Pictor del 1480, a l'església de Täby, de la qual el seu pare era el sacerdot. Aquest film inoblidable i tempestuós en negre i negre va crear una iconografia per a la fi del temps.   La càmera del sensacional Gunnar Fischer recull primer Max Von Sydow i Bengt Ekerot jugant l'escac i mat a la platja de Hovs Hallar, a Skäne Lan, un parc natural rocós de la península de Bjare, refugi d'ocells marins i dels trencs d'alba irreals a l'hora del llop. Al damunt de la platja ventosa, els turons de la dansa de la mort bruegheliana final, no prevista. Acabat el rodatge del dia, Bergman i Fischer van veure arribar un núvol prodigiós, apocalíptic, i van enviar els actors, donant-se la mà, a ballar-la pels segles dels segles, amén. 3. "La nit de la iguana" (Night of the iguana), de John Huston (1964) És la segona vegada que obrim la filmoteca d'emergència a aquesta reunió entre Huston i Tennessee Williams, i entre Burton, Kerr, Gardner i el poeta de la lluna i l'extinció de la poesia, Cyril Delavanti. La rescatem perquè John Huston va descobrir per rodar-la el paradís terrenal, Puerto Vallarta, a la costa del Pacífic de Jalisco, un santuari de balenes geperudes, peixos vela i tortugues mil·lenàries; i dels Pedros i Pepes que es banyen al clar de les estrelles en una cala virginal, amb maraques a les mans i les mans a la cintura d'Ava Regina.   Aquesta escena de solitud sensual la va filmar el fotògraf Gabriel Figueroa a la platja de Mismaloya; i dues platjes més enllà, a Las Caletas, va crear Huston el seu amagatall postirlandès durant 20 anys, on vivia amb la col·lecció d'art azteca, un lloro, puros, hamaca i els amics pescadors, com els amics pescadors cubans del seu amic pescador Hemingway. Avui dia tot allò és un Benidorm esgarrifós, i els gratacels no permeten ni entreveure l'horitzó. Ai! 4. "La llavor de l'home" (Il seme dell'uomo), de Marco Ferreri (1969) Les al·legories de Ferreri, sempre lúcides, estripades, cruels, però consistents, diu el pas dels temps. Després d'una plaga, i l'extermini de gairebé tota la humanitat, vindran els grans dissenyadors, triaran una parella, la dotaran d'antibiòtics i li manaran viure en una platja reservada per fabricar fills i més fills. La fantasia bíblica d'un edèn organitzat, amb el catxalot de Fellini i Zviagintsev encastat a la sorra. Són animals de zoològic, esclaus de la seva funció procreadora. Una il·lusió de llibertat enmig del miratge d'un sorral infinit.   Les imatges d'arte póvero de Mario Vulpiani recullen la pena de la platja de Macchiatonda a l'oasi natural de Torre Flavia, un ecosistema de dunes al nord de Roma: com el delta del Llobregat, una aparença de natura... presonera d'aeroports, ciutats dormitori i estralls contaminants. Alerta quan cregueu haver trobat la puresa somiada, perquè amb vosaltres arriben els genets de l'apocalipsi! 5. "Los cuatrocientos golpes" (Les quatre-cents coups), de François Truffaut (1959) Aquell nen es deia Antoine Doinel, interpretat per Jean-Pierre Léaud, l'alter ego de Truffaut. Tenia 14 anys i havia viscut totes les experiències familiars, escolars i de reformatori d'una autobiografia. Inspirant-se en els rebels fraternals de Jean Vigo i "Zero en conducta", trobem el llenguatge universal dels oblidats de Buñuel, de la trilogia del nen Apu de Satyajit Ray, i d'aquell pensador d'imatges que era Kurosawa. "Rashomon" era un ideal de Truffaut, i Antoine Doinel va dur Kurosawa a fer "Dodes'ka-den". Ara, és el moment d'acompanyar Doinel en el travelling dels travellings. El va rodar Henri Decaë, a la platja immensa i deshabitada al mes de desembre d'Honfleur, al nord de Calvados, Normandia. Al punt de la desembocadura del Sena, marea baixa i sorra amarada de bassals. El nen ha fugit, i corre fins al mar. S'extingeixen les notes de la música de Jean Constantin. Antoine trepitja l'aigua, es gira a càmera, la imatge es congela i diu "Fi". Han estat un minut i 14 segons per a l'eternitat.   6. "La filla de Ryan" (Ryan's daughter), de David Lean (1970)  Immenses també les platges, però amb els colors transparents i nòrdics dels penya-segats de Moher i de la península de Dingle, a la Banna Strand i la Tralee Bay del comtat de Kerry, cap al sud-oest d'Irlanda, just davant l'inacabable horitzó atlàntic. És on trobareu les imatges filmades per Freddie Young amb els 70 mil·límetres pristins del director de "Lawrence d'Aràbia", que va canviar la sorra del desert per la sorra blanca de l'origen de la humanitat.   Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I, si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra. Totes les filmoteques d'emergència de l'Àlex Gorina les pots consultar al web de Catalunya Ràdio.