David Lynch i els zombis de Felipe i Carlos, al festival de Sitges
El 53è Festival Internacional de Cinema Fantàstic atorga el seu Gran Premi Honorífic al cineasta, que el recollirà de manera virtual
David Lynch i els zombis de Felipe i Carlos, al festival de Sitges
ANÀLISI

David Lynch i els zombis de Felipe i Carlos, al festival de Sitges

El 53è Festival Internacional de Cinema Fantàstic atorga el seu Gran Premi Honorífic al cineasta, que el recollirà de manera virtual

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
TEMA:
Festival de Sitges

Quan falten tres dies per acomiadar-nos del Festival de Sitges d'emergència que mai no oblidarem, no lamento gens que s'hagi celebrat amb l'esperit de concòrdia, col·laboració i entusiasme que calia. Em quedo amb uns quants moments gloriosos: la creativitat de "La vampira de Barcelona", la ruqueria de "Mandíbules", la resurrecció del clàssic soviètic "El Viyi", la putrefacció humana de "Rent-a-pal", l'apoteosi d'Álex de la Iglesia i la barreja d'Aardman i South Park que ens ha arribat d'Estònia, "The old man movie" ("Vanamehe film").
Una mica també "Camarada Dràcula", ja que espero la definitiva pel·lícula de zombis i vampirs sobre el franquisme i els seus hereus monarques…

"Els "Parecidos razonables" no són mai casuals, és com allò de "la cara és el mirall de l'ànima"… són la revelació del jo més amagat i més evident"

Això pensava jo durant la projecció, trobant un lligam instantani amb aquella minimalista secció de Fotogramas anomenada "Parecidos razonables", amb dues fotos comparades que sempre valien més que mil paraules. Demano als amics i amigues de Mitjans Digitals que em situïn aquí dues fotografies de costat: una de Carlos Lesmes, el caducat president del Consell General del Poder Judicial o com en diguin del tema. Amb tota la barba i la supercadena passada de moda que li penja del coll. L'altra, de Felip VI, amb la mateixa barba i les condecoracions també rovellades, i si és possible tots dos amb aquella expressió que fan de tant en tant de súper enuig, barrejat amb allò que pensen: "prepara't, perquè aquesta te la tornaré...!"

David Lynch i els zombis de Felipe i Carlos, al festival de Sitges
 

Gràcies, companyes i companys, ha quedat comparadíssim.

Sí, ho vaig pensar immediatament, quan el rei de bastos es va deixar la barba, aquesta, idèntica a la de Lesmes, amb les mateixes canes noucentistes: que Felip volia assemblar-s'hi. Era el seu model. Una fusió espiritual de dignitat mal entesa. Visca, els assessors d'imatge!

"Quan va aterrar tampoc no sabia que era el guanyador de la millor edició de la historia de Sitges. Molt gran, Lynch!"

Els "Parecidos razonables" no són mai casuals, és com allò de "la cara és el mirall de l'ànima"… són la revelació del jo més amagat i més evident…Ja m'ho va semblar quan vaig conèixer David Lynch l'any 1986 a Sitges. Havíem presentat "Terciopelo azul" amb un èxit enorme. També havíem fet totes les gestions per convidar-lo amb els seus agents, sense parar. No hi va haver manera de convènce'ls que no li podíem posar una limusina per anar al Retiro; que no podria girar pels carrerons de la Villa. Definitivament, Lynch no havia de venir, però, quan ja ni hi pensàvem, ens truca des de l'aeroport que acaba d'arribar i demana un transport cap a Sitges. Ell "in person". Semblava la típica broma, però no: Era ell!

Un cotxe del Festival el va desembarcar davant del Calípolis, i aquella figura alta, prima, pàl·lida, pentinada com el nen Simpson que encara no coneixíem, amb el coll embotonat fins a l'asfíxia, però sense corbata, agradable, reservat, poques paraules, independent, ens va confirmar que tot sol havia decidit venir pel seu compte al Festival. Collons d'intermediaris!

El nostre "Yupiiiiiiiii!" interior, dissimulat, va durar 24 hores. Juro a qui vulgui que el jurat ja havia decidit fer guanyadora "Terciopelo azul", i que tot d'una ell va ser a El Retiro, sense limusina, per recollir la Maria. Quan va aterrar tampoc no sabia que era el guanyador de la millor edició de la historia de Sitges….Molt gran, Lynch!

 

A un dinar improvisat de tres o quatre amb David Lynch, ell sobretot ens escoltava. Em sap greu, no puc recordar què ens va dir, jo no li treia l'ull de sobre i pensava en el seu evident "Parecido razonable" amb el Jack Nance de "Cabeza borradora". Aquell cap expressionista atacat per una descàrrega elèctrica que li posava tots els pèls de punta. I, sí, aquesta era la idea. Era un jo sóc jo inconfessable.

I si pot ser, companys i companyes de Mitjans Digitals, ara és el moment de posar de costat les dues imatges: la de la foto del cartell de "Cabeza borradora" amb el cabell ben visible, i a la seva dreta una de David Lynch molt contrastada de negres i blancs, molt cremada (en trobareu segur), però amb els cabell extasiats del tot.

David Lynch i els zombis de Felipe i Carlos, al festival de Sitges
 

Molt bé! Ja les teniu, totes quatre fotos, i podeu continuar jugant als "Parecidos razonables" la resta del dia, de la nit, de tota la vida… Jo ara no sé si David Lynch conserva la Maria, el premi, ni si se'n recorda d'aquella visita instantània….Però la nit de la cloenda de Sitges 2020 el podreu veure a la pantalla, ja no d'El Retiro, de l'Auditori, agraint el Premi HonorÍfic (diuen que amb una filmació selfie que no deixa de ser, tant si apareix a la seva filmografia com si no, la darrera peça creada pel director. Mireu-la amb respecte, és una estrena mundial!).

 

I jo em quedo amb la meva idea, la d'una pel·lícula de terror truculent i salvatge, amb molts zombis, molts vampirs i, sobretot, molts Killer Clowns!, protagonitzada pels bessons del Rei i el Jutge, amb l'esperit makarra, èpic, apocalíptic i desangelat d'algunes de les supermovies d'Álex de la Iglesia, que té el mèrit de ser el millor del món, sobretot quan està d'una mala llet total. Per exemple, quan fa règim per aprimar-se i no pot sucar-hi pa. Així li va sortir "Balada triste de trompeta", que va ser tan malentesa! I cada dia la veig més i més com la "top de la seva carrera. De fet, "Balada triste de trompeta" és una pel·li dedicada a reis, jutges, franquistes i tota la caspa de les tragicomèdies nacionals. El seu "Parecido razonable" amb la pel·li que jo li demano és tan gran, que potser ja no cal que la filmi.

Existeix.

ARXIVAT A:
Festival de Sitges Cinema

NOTÍCIES RELACIONADES

Anar al contingut