Álex de la Iglesia, sant patró del cinema fantàstic

Quant temps feia que no sentíem al Festival de Sitges un clam tan entusiasta dels espectadors al final d'una projecció? Anys, molts anys. Massa. Però les nits històriques es fan esperar. Alguns veuen obres mestres cada setmana. Però quan una obra, a més de mestra, satisfà la necessitat de viure una nit històrica com aquesta, no hi ha qui pari el titular. He sortir propulsat del cinema per agafar-me a l'ordinador i fer-vos arribar la bona nova! Ahir a la nit, el Festival de Sitges va viure l'apoteosi més gran, l'èxit més descomunal, el somni daurat de qualsevol festival. Ahir a la nit va esclatar tot l'auditori en un aplaudiment que va traspassar els murs de l'edifici: tothom dret, sense abandonar la sala, minuts i minuts celebrant la victòria per golejada del bruixot Álex de la Iglesia i la seva comunitat de bèsties del cinema. He dit cinema, perquè cinema és "30 monedas", la sèrie de 8 capítols d'HBO de la qual el primer episodi, ahir, es va convertir en la més excitant, unànime, aclamada, feliç i merescuda nit del festival dels últims anys. Parlo de fa molt anys!!! Fotograma de "30 monedas" Un triomf comprensible per l'energia contagiosa, les brillants idees desmesurades de l'argument i la idoneïtat d'un repartiment entusiasta de què voldria destacar un Eduard Fernández impressionant i una Carmen Machi que recull el paper que indubtablement hauria fet Terele Pávez, i roba totes les escenes sense cap mena de mania. També reconec en Megan Montaner una classe i seguretat que faran parlar. Però és clar, és l'Álex, el nostre Álex de la Iglesia, santíssim patró de Sitges i del fantàstic espanyol, a qui hem d'agrair al límit d'una trajectòria immensa, i a vegades dolorosa, la constel·lació que ens impulsa de "Mirindas asesinas" a "Acción mutante", d'"El día de la bestia" a "La comunidad", de la immensa i incompresa "Balada triste de trompeta" a "Las brujas de Zamarragurdi", i totes les derivades intermèdies fins a aquesta obra mestra, de la qual hem conegut una vuitena part (per què només ens han ensenyat el primer capítol si a Sant Sebastià de totes les sèries presentades s'exhibia la totalitat, fins i tot "Patria" de la mateixa HBO? Quin error Calia la marató tradicional, com a mínim!!!). És clar (deia), ha tornat De la Iglesia, i amb "la Iglesia hemos topado!", amb la capacitat de subvertir els mites, les icones, la infinita successió de misteris, supersticions, tabús, inferns i tota la iconografia dantesca i goyesca dels àngels exterminadors i els estilites de Buñuel "en el desierto", que el nostre amic és capaç de convertir en un "sancta sanctorum" del gran humor amb pecat mortal i excomunicació, per "in saecula saeculorum" i amén! "30 monedas" passarà a la història com la resposta necessària, trempada, injectada d'adrenalina i blasfèmia de totes les sagues contagiades per "El codi Da Vinci" que ja tocava, gràcies a Uéd!!, i poso Déu de cap avall, "at last"!! És el que es respirava al final de la projecció, després de tants purgatoris, de tant cinema massa prudent, i sobretot de tant cinema de baixa temperatura: Álex de la Iglesia ha fet petar el termòmetre amb una lliçó excepcional de poder cinematogràfic. No tinc paraules per agrair la torrencial energia del muntatge i la posada en escena, la precisió dels llocs i decorats rural. La Hispània profunda, l'expressivitat radiant de la música de Roque Baños, i la infinitat d'hores de bon cinema (o de cinema de bona hora, que no és el mateix i significa tot allò que sense ser excels ens ha ensenyat a embogir pels creadors lliures) que supuren per tots els porus de la seva creació. De la seva Creació, perquè quan Álex de la Iglesia roda, sempre, SEMPRE, el cinema es reinventa. El que em fa ràbia, ja us ho diré, és que avui dia costi tantíssim rodar una pel·lícula com aquesta i resulti tan fàcil en mans de les plataformes, amb els diners que tenen i la fam desmesurada per omplir hores i hores de programació. Els hi hem d'agrair, però jo em demano com és que la indústria del cinema s'ha tornat tan poruga, tan calculadora, tan garrepa, tan lenta, i que a més a més de lamentar-se constantment perquè els estan menjant el terreny no facin res efectiu, original i unànime per defensar-se. Però com que, definitivament, les sèries, les minisèries, les TV-movies són cinema, ho sento però ho diré finalment ben alt i sense penedir-me mai: ja no m'importa quin sigui el suport, mentre el món de la narració audiovisual sigui capaç de renovar-se per no morir. I com que són cinema, les acadèmies heu de començar a admetre el que és inevitable. Tant com els festivals han descobert que no tenen dret a sostenir guetos que són injustos (han de superar un handicap, això sí, i permetre a les sèries competir pels premis principals en igualtat de condicions) els Goya, Gaudí, els Oscar i tota la resta han de permetre que els productors, els directors, les actrius i els actors, i tota la resta de professionals, convisquin amb els autors del que encara anomenem El Cinema, o sigui el cinema només a les sales de cinema. Aviat, d'aquí pocs dies, arrodoniré aquesta reflexió perquè no vull ser mal interpretat. Ara el que em toca dir és una obvietat: el millor que hem vist a Sitges a mig festival és la mosca gegant de Quentin Dupieux, la vampira Brechtiana-Felliniana de Lluís Danés, i sense cap mena de dubte i molt amunt, aquesta sèrie barroca tocada per l'aigua beneïda de Valle Inclán, El Bosco i Cecil B. De Mille. El públic de Sitges ho va saber a l'instant i ho va exclamar als quatre vents (amb les mascaretes clavades a les galtes!!!) I ara, que la bona nova arribi als quatre punts cardinals del planeta.

Álex de la Iglesia, sant patró del cinema fantàstic

El cineasta basc triomfa al Festival de Sitges amb el seu últim projecte, "30 monedas", que s'estrenarà a HBO