La constitució i la democràcia sóc jo

Passa sovint que com menys arguments es tenen per respondre les preguntes que es plantegen, més desvergonyides solen ser les respostes.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya és un bon exemple de com la inconsistència d'alguns discursos i el sentiment de superioritat moral de qui els pronuncia ens han portat fins on som ara.

Girar-se d'esquena a una realitat tan comptable com que més del 60% del Parlament de Catalunya reclama un referèndum d'autodeterminació, obliga a exagerar la gesticulació per negar la càrrega de la prova.

Hem entrat de ple en la fase de les mentides més desacomplexades pel control del relat. O encara pitjor, en la fase de posar-se tràgics perquè la por encegui la raó. Només així s'entén que els contraris al referèndum vulguin fer passar per colpistes els partidaris de posar les urnes i resoldre un problema polític en termes democràtics.

Però de l'exageració sense escrúpols es passa fàcilment al cinisme quan el "no puc negociar un referèndum" es remata amb un "no vull negociar-lo i punt".

Posaré un parell d'exemples viscuts fa pocs dies en diverses tertúlies televisives d'aquelles que acostumen a dedicar les seves millors energies a parlar del procés sobiranista a Catalunya sense convidar-hi sobiranistes.

La seqüència és la següent. Un catedràtic de Dret Constitucional defensava davant la càmera que seria plenament constitucional que el govern espanyol, en l'exercici de les seves competències, convoqués un referèndum per saber com pensen els catalans i que actués en conseqüència a la vista dels resultats. Si no ho fa, concloïa, és per falta de voluntat política.

Els tertulians van replicar, amb molta desinvoltura, que com que la competència és del govern de l'Estat i no té cap ganes d'exercir-la, no es fa el referèndum i fins aquí la discussió.

Ja no es nega la legalitat d'un referèndum pactat. Senzillament, redueixen el problema polític a una qüestió competencial. Qui té la competència mana. I passem a un altre tema.

Segona seqüència. Un comentarista intenta contemporitzar envoltat de contraris al procés català i assegura rotund: les enquestes demostren que els catalans volen votar però en un referèndum que sigui pactat.

L'afirmació no va merèixer l'atenció de cap dels seus companys de taula, ni la curiositat intel·lectual de preguntar-se per què no s'està disposat a fer res per fer-ho possible si pot ser legal.

Que la Comissió de Venècia, salvaguarda dels estàndards democràtics, els recordi que els referèndums han de ser pactats entre les parts interpel·la la part que no el vol pactar.

Però, la resposta fàcil és la sortida hipòcrita. Com que no es vol pactar, es nega el dret i es bloqueja la solució democràtica.

Els principis democràtics no es regeixen per aquesta lògica.

"I què, si la constitució i la democràcia sóc jo!"