Ja fa molts, molts anys que és evident. La dona en tots els àmbits i també en el cinematogràfic -per descomptat, també en el cinema català- ha estat i és objecte d'abusos, d'infravaloració, de manca d'oportunitats, de micropresència i de tractament de subordinada. A això cal sumar-hi les dificultats per resoldre els conflictes entre la vida professional, creativa i familiar, on continuen imperant els rols tradicionals. Aquesta situació es repeteix més del que diem i més del que sembla. També és cert que fa molts anys que, malgrat tot plegat, assistim a Catalunya a una eclosió magnífica de dones cineastes, de dones de cinema. La seva continuïtat pateix, això sí, les dificultats generals de l'època i una presència no gens fluïda en la professió. És evident, encara, una actitud a la defensiva i arrogant dels homes de cinema en els àmbits de poder. Les dones del cinema català sembla que hagin de demostrar, una vegada i una altra, el que valen. I la paritat és lluny de complir-se. Si el cinema és discriminat per sistema, les dones del cinema són discriminades dues vegades. Constato, i ho dic sense cap dubte, que els millors treballs del cinema dels últims anys són de dones. La paritat no hauria de ser, doncs, només un tema de discriminació positiva, sinó un acte de justícia i lògica davant del talent. I no parlo només de les directores de cinema. Sovint, quan s'analitzen les xifres que han de valorar si avancem en els equilibris entre dones i homes de cinema, només ens fixem en el nombre de directores actives. Però aquesta igualtat s'ha de reflectir en tots els àmbits dels oficis del cinema. En els àmbits on tenen presència, les dones no tenen ja res a demostrar, però en alguns la seva presència és encara ridícula. Les dones compositores, que treballin el so, especialistes en efectes especials o visuals, directores de fotografia, dones en els càrrecs de gran responsabilitat d'entitats i empreses audiovisuals, per exemple, són raríssimes. La paritat global en el món del cinema català és lluny de poder cantar victòria. És així com neix "La cinema", el programa d'aquest estiu a Catalunya Ràdio que vol donar veu i acompanyar les dones del cinema català. El nom del programa ja és una declaració de principis: Cinema en femení, amb un "la" ben gran articulant-lo. Dit ben fort i sense cometes. Un programa indispensable: 12 capítols d'una hora per a les nits de dissabte i diumenge. Presidides per la veu afirmativa i poderosa de Nina Simone i el seu "Ain't Got No, I Got Life", aquestes converses fora d'estudi, enmig de la natura, amb la tranquil·litat i confiança d'una trobada entre amigues a què us convidem, ens permetran descobrir 12 dels oficis del cinema en la veu de 24 dones desconegudes de Catalunya, de generacions diferents i amb experiències admirables. Dues directores (Judith Colell i Neus Ballús), dues directores artístiques (Irene Montcada i Teresa Caballero), dues guionistes (Rosa Vergés i Valentina Viso), dues documentalistes (Montserrat Besses i Alba Sotorra), dues productores (Marta Esteban i Isa Campo), dues muntadores (Teresa Font i Anna Pfaff), dues directores de fotografia (Núria Roldós i Bet Rourich), dues actrius (Carme Elias i Vicky Luengo), dues autores d'efectes especials i visuals (Montse Ribé i Laura Pedro), dues dissenyadores de vestuari (Mercè Paloma i Anna Güell), dues crítiques de cinema (Núria Vidal i Marta Armengou) i dues animadores (Carolina López i Anna Solanas). Amb totes elles i amb Sílvia Andrés, Ricard Luque i Àlex Gorina, fem "La cinema", un programa "filmat" amb convicció, felicitat i orgull femení.