Si algun avantatge ha tingut viure la campanya electoral més llarga de la història del Barça és que hem tingut molt temps per conèixer els candidats i les seves propostes, al marge de fer-nos una idea força exacta de la seva personalitat. Ens trobem davant de tres aspirants a la presidència d'un innegable barcelonisme, una preparació i trajectòries acreditades i una capacitat de comunicació que ja voldrien tenir molts polítics. En aquest sentit, crec que el filtre de les firmes ha permès que arribessin al tram decisiu tres persones de les quals els socis del Barça no se n'han d'avergonyir. I això, en l'època que vivim i de les circumstàncies d'on venim, ja és molt.

Tenim doncs tres candidats, Laporta, Font i Freixa, amb qui pots anar pel món. Però, tot i que és molt important, és evident que només amb les formes no es presideix el Barça. Cal gestionar i prendre decisions. I després d'escoltar-los durant setmanes i setmanes, tinc un gran dubte: de veritat hi ha diferències substancials entre el que proposen els tres candidats? Sincerament crec que no.

Mirem-ho de forma concreta: Tots els candidats estan d'acord que el Barça no es pot convertir en societat anònima? Sí. Tots els candidats volen fer el nou Camp Nou? Sí. Tots els candidats aposten per un estil de joc cruyffista i amb jugadors de la Masia? Sí. Tots els candidats volen convèncer Messi perquè es quedi al Barça? Sí. Tots els candidats volen unes seccions potents? Sí. Tots els candidats creuen que ha d'anar més gent al camp? Sí. I així podríem seguir amb altres qüestions més o menys sensibles relatives al model de club.

Què vull dir amb això? Que realment no hi ha un debat profund, a consciència, encara que fins i tot sigui incòmode, sobre com ha de ser el Barça del futur perquè sigui millor. Potser sona ingenu i a algú fins i tot us escandalitza però no hi ha cap candidat –ni crec que n'hi hagi mai– que plantegi què suposaria per al Barça per exemple tenir un model de propietat mixt com el del Bayern de Munic, on els socis i unes empreses alemanyes es reparteixen la propietat del club.

O algun candidat que s'atrevís a qüestionar la viabilitat de les seccions professionals del club, i si el dèficit que generen s'ha d'acceptar tant sí com no. O si el club ha de fer un estadi nou de trinca en algun terreny lluny de l'actual. O si els números de l'entitat s'han de deixar d'aprovar en assemblees on uns centenars de socis amb coneixements d'economia limitats voten a mà alçada.

Aquestes qüestions, trencadores, heterodoxes, radicals i fins i tot ofensives, no les planteja cap candidat tot i que això sí que permetria fer un debat real sobre models diferents de club. No és el cas.

Laporta, Font i Freixa defensen en essència el mateix, i en alguns casos fins i tot amb les mateixes persones. Per tant, el que acabarà fent el soci del Barça diumenge és exercir un vot de confiança. Votar en qui confia més per dur a terme un projecte que de forma genèrica comparteixen els tres candidats. Normalment ja es vota el candidat amb qui més connectes, aquell que t'agrada més per una qüestió de pell. El que t'inspira més confiança. Però aquesta vegada més que mai pesarà el factor personal.

És aquesta la solució als problemes i desafiaments del club? No ho sé, però és el que hi ha. Molta sort als candidats, molta sort al president elegit, i sobretot, sobretot, molta sort al Barça.