L'efecte Chikilicuatre a les eleccions del Barça

La primavera del 2008, Andreu Buenafuente va aconseguir petar la bombolla d'intel·lectualitat, esnobisme i bon gust per la música que acompanyava el festival d'Eurovisió. Rodolfo Chikilicuatre, un músic freak acompanyat d'una guitarra de joguina, va aconseguir, a través del suport popular, ser el representant espanyol en el certamen musical més important del món. Espanya, amb un músic que no era músic. El Chikilicuatre va veure i entendre les debilitats del sistema "Eurovisió", se'n va aprofitar i les va dinamitar. Sense una finalitat tan revolucionària com la del músic interpretat per l'actor David Fernández, hi ha candidats d'aquesta cursa electoral que em recorden el maig del 2008. Personatges que, per diverses raons, s'aprofiten del ressò que suposa una precampanya a les eleccions del Barça per adquirir una notorietat que no haurien de tenir. Un parèntesi. Aquí, aixequem tots la mà, que la responsabilitat és també compartida. Homes, malauradament no en sentit global sinó el més concret possible, que veuen en un procés electoral una rampa de popularitat, ego, benefici o ressò. Des de trompetistes amb barretina, passant per tatuatges i pizzes, fins a precandidats que no saps si recullen les butlletes o no. Dic butlletes. La recollida de signatures l'haurem de deixar per un altre dia. El Chikilicuatre venia a dir que Eurovisió era un xou i que no servia com a mesura musical per països. Doncs personatges com aquest ens haurien de fer pensar fins a quin punt el procés electoral del Barça serveix per mesurar les voluntats de l'aficionat o si s'ha convertit, almenys en la precampanya, en un grup de músics tocant instruments de joguina i amb la samarreta del Barça posada.