El to i la despesa en publicitat marquen la campanya a la presidència del Barça

Josep Lluís Vilaseca em va dir fa molts anys, quan li vaig demanar si es presentaria a les eleccions a la presidència del Barça, que no ho faria mai de la vida. Josep Maria Casanovas, que no s'havia fet mai soci del Barça per no córrer el risc de voler-se presentar a president. I Evarist Murta va anar una mica més enllà, que em malfiés de qui volgués ser president del Barça; estava boig o era un xoriço. Invariablement, cada cop que hi ha eleccions a la presidència recordo els tres comentaris. De tres persones molt intel·ligents, que coneixen el club millor que ningú i que han fugit de la possibilitat de presidir-lo quan, en el seu moment, van tenir una ocasió idònia per fer-ho. Invariablement també, cada cop que es convoquen eleccions, els candidats surten de sota les pedres. Encara que, com ara, el futur econòmic sigui terrible i la capacitat de moviments, molt limitada. Fa més de quaranta anys que faig aquesta feina i he vist i viscut unes quantes eleccions. Hi ha fets que es repeteixen amb els anys. Errades i encerts que no tenen edat. Trets al peu propi d'algunes candidatures, equips anunciats per una candidatura que no entren en campanya per mandra o per si de cas, i tensa espera de l'error de l'altre mentre mires de no trepitjar cap mina amiga en la cursa electoral. Hi ha coses, però, que han canviat en aquestes eleccions. Poden ser els signes del temps, o no, però no recordo unes eleccions amb tanta despesa publicitària als mitjans. Molts calés que agrairia saber d'on venen o qui els posa per donar suport a aquest o aquell candidat. Molts calés. Alguns dels quals s'han quedat en el camí de qui va preferir invertir en pàgines de diari que en estructura per aconseguir les firmes. I també ha canviat el to. I el respecte per la candidatura rival o pels mateixos comicis. M'amoïna i no m'agrada que es posi en dubte el resultat final, i detesto la falta d'educació o l'atac directe i indiscriminat, insults inclosos, a les xarxes. Simplement perquè l'altre pensa diferent. Potser són els signes dels temps. O potser el que està en joc és tant, el compromís és tant, que es pot pensar que val tot.