ANÀLISI

Jo també vull ser astronauta!

El testimoni de l'astronauta Luca Parmitano convida a reflexionar sobre aspectes com la necessitat d'unir esforços a favor de la ciència i protegir el medi ambient

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto37

Purificació Barceló

Redactora de la secció de Societat de Catalunya Ràdio, especialitzada en ciència

@pjbarc
Actualitzat

Sí, de petita volia ser astronauta. Ja sé que no és gaire original, però m'enlluernaven les històries d'homes i dones que gosaven pujar en una nau per viatjar a l'espai i somiava a seguir els seus passos i, algun dia, fins i tot, arribar a viure a la Lluna.

És d'aquells somnis infantils que mai no ens acaben d'abandonar i que d'alguna manera determinen el que ens acaba interessant de grans, el que ens emociona o ens apassiona.

Potser per això em feia una il·lusió especial l'entrevista a l'astronauta de l'Agència Espacial Europea Luca Parmitano, en què em va explicar la seva experiència amb la ingravidesa, els seus anhels de tornar a l'espai i l'accident que va tenir quan se li va omplir el casc d'aigua en un passeig espacial.

Trobo admirable que després de sentir-se sol flotant en el no-res, a punt de morir, i d'haver-se de rescatar a ell mateix, tornant a les fosques a l'Estació Espacial Internacional, asseguri que no té por i que la seva experiència angoixant ha estat en el fons positiva perquè evitarà que un incident com el que ell va viure es torni a repetir.

Però també és emocionant sentir-lo afirmar que els problemes a la Terra es veuen més petits des de l'espai, que s'aprèn a donar més valor a coses tan senzilles com l'olor de l'herba, el sol i el vent a la cara, o la sorra sota els peus; i les seves reflexions sobre la importància de la recerca espacial, que ens ha de dur, relativament aviat, a establir-nos a la Lluna i a trepitjar Mart.

I és que Parmitano, que curiosament de jovenet volia ser periodista, té una visió poètica dels reptes aconseguits per la humanitat a l'espai. Argumenta amb passió que han estat possibles per l'esforç conjunt de molts països i que no només han servit per conèixer millor l'Univers, sinó també per avançar a la Terra en camps tan diversos com les comunicacions, la medicina o les energies netes. Veu els astronautes com a exploradors moderns a la recerca de descobriments més enllà de les estrelles, i creu que sortir a l'espai a investigar els fa valorar més el nostre planeta i protegir-lo.

Crec que el seu testimoni convida a reflexionar sobre aspectes tan profunds com la necessitat d'unir esforços a favor de la ciència, de treballar plegats i d'apostar de debò per fer avançar el coneixement com a via per millorar com a societat i, sobretot, per preservar el nostre medi ambient.

Ho reconec. En aquest sentit, jo també em sento una mica astronauta. Potser cal que ens sentim astronautes en aquesta causa, perquè la Terra, no ens enganyem, és l'únic planeta que tenim per viure-hi. Si més no, de moment.

Anar al contingut