Intransigència

Els últims dies hem assistit a un seguit de notícies que han demostrat el delicat (per dir-ho suau) moment que viu la llibertat d'expressió a Espanya. La condemna al raper Valtonyc, el segrest del llibre "Fariña" o la retirada d'una obra d'art sobre presos polítics a Arco, a Madrid, han estat només tres exemples del retrocés d'aquesta llibertat d'expressió i de la intolerància cap a idees contràries a les pròpies.

Tot plegat ha generat una allau de queixes i protestes, des d'Amnistia Internacional fins a les xarxes socials. Però ja diu la dita que cap geperut no es veu la gepa, perquè la intolerància que demostren les mesures que deia abans no és gaire diferent de la que mostren molts dels escandalitzats.

Posaré un exemple que patim a la ràdio cada dia. És habitual, durant i després d'un programa de tertúlia, que molts oients demanin que un determinat convidat "deixi de venir al programa". Frases com ara "com podeu convidar aquest tertulià?" o "us l'han imposat des del 155, oi?" són el pa de cada dia a les xarxes socials. Per no parlar dels insults, amenaces o, fins i tot, desitjos de mort o malaltia.

I és que, cada vegada més, ens trobem oients que volen escoltar només aquell que pensa com ells. Qui en discrepa és tractat de "traïdor", "venut" o, directament, es demana que se'l censuri.

Amb quin argument critiquem que se censuri una cançó, una obra de teatre o un llibre, si després demanem que se censuri una opinió o una idea política en un programa de ràdio? Quin és el límit? Que ens agradi la cançó, el llibre o l'opinió?

La llibertat d'expressió hauria de ser sagrada. Respectada. Però des de totes bandes. No serveix escandalitzar-se per uns casos i justificar-ne d'altres.