40 anys de "The Wall", el millor malson de Pink Floyd

Aquesta setmana fa 40 anys de la publicació de "The Wall", el disc que va reforçar la carrera de Pink Floyd a nivell comercial, encara que va significar pràcticament el seu final com a banda. La gènesi de "The Wall" se situa a la gira anterior de Pink Floyd, "In the flesh", on presentaven el seu desè disc "Animals". Va ser la primera vegada que la banda britànica feia concerts en grans estadis i l'experiència va ser un autèntic desastre, per no dir un malson, especialment per a Roger Waters, que sovint manifestava a la resta del grup la seva insatisfacció. El pitjor moment va arribar en l'últim concert a Monreal, al Canadà, quan uns quants fans de primera fila van fer perdre els nervis a Waters i el músic els va acabar escopint. Aquest incident va motivar el baixista a pensar en la necessitat de crear un autèntic mur entre els músics i el fans. En un moment de lucidesa, però, Waters va fer un profund exercici d'autoanàlisi i es va adonar que darrere de tot plegat hi havia una greu problemàtica que arrossegava des de la seva infantesa, com ara el divorci dels seus pares, que el seu pare morís durant la Segona Guerra Mundial i una mare freda, distant i molt controladora. Quan ho va explicar al productor Bob Ezrin, li va suggerir que psicoanalitzés la situació a través d'una disc conceptual, una òpera rock anomenada "The Wall". Waters va comprar la idea i va aprofitar que la resta de la banda treballava en paral·lel per fer-se càrrec de tot el projecte. I en aquest context de fragilitat, la gravació del disc tampoc va resultar gens fàcil. A banda que els components de Pink Floyd tenien greus problemes econòmics per culpa dels elevats impostos a què els collava el govern britànic, Waters va treure la seva vena dictatorial. David Gilmour va poder fer unes quantes contribucions, possiblement als temes més populars com "Comfortably numb" o "Run like hell", però pitjor ho van tenir Rick Wright i Nick Mason. Wright va ser acomiadat i Mason va haver d'empassar-se la humilació que en alguns temes la bateria la toqués Jeff Porcaro, un els components de Toto. Malgrat tota aquesta problemàtica i pals a les rodes, el resultat final va ser una autèntica obra mestra a nivell sonor. 26 temes, més els que van quedar fora i que s'inclourien a "The final cut", que giraven a l'entorn d'un personatge fictici anomenat Pink i que aglutinaven les personalitats tant de Roger Waters com de Syd Barrett, que va deixar el grup molts anys abans pels seus problemes mentals. "The Wall" es va publicar finalment el 30 de novembre del 1979, ara fa 40 anys, i va ser número 1 a tot el món.

40 anys de "The Wall", el millor malson de Pink Floyd

La gravació de l'onzè disc de la mítica banda britànica va ser molt complicada