El trasplantament de fetge, donar una segona oportunitat a la vida

Del primer trasplantament de la història en una persona, ja en fa gairebé seixanta anys. El doctor Thomas Starzl el va realitzar l'1 de març de 1963 al Veteran's Hospital de Denver, a Colorado. El receptor va ser un nen de tres anys amb una malaltia congènita, que va rebre el fetge d'un altre menor que havia mort d'un tumor cerebral. Va sobreviure només cinc hores, però aquella intervenció pionera va obrir les portes a una tècnica que ha salvat centenars de milers de vides. A Catalunya, el primer trasplantament hepàtic va tenir lloc uns vint anys després, el 1984, a l'Hospital de Bellvitge, a càrrec dels doctors Eduard Jaurrieta i Carles Margarit. Segons l'Organitzacio&#769; Catalana de Trasplantaments, l'any passat els hospitals catalans van fer més d'un miler de trasplantaments. L'Hospital Cli&#769;nic, que en va fer 239, encapçala la llista de trasplantaments de fetge, superant la cinquantena. L'objectiu del trasplantament de fetge és una millora de la qualitat de vida i la supervivència del pacient (iStock) En què consisteix? El trasplantament de fetge consisteix a reemplaçar el fetge malalt per un de sa d'un donant a través d'una operació quirúrgica. El més freqüent és trasplantar l'òrgan sencer, però també hi ha l'opció de fer-ho parcialment, ja que el fetge es regenera i uns mesos després de la intervenció recupera la seva mida sencera i les seves funcions completes. L'objectiu és intentar augmentar la supervivència i la qualitat de vida de les persones afectades per una malaltia de fetge crònica i de les vies biliars greus i irreversibles, quan ja s'han esgotat totes les altres possibilitats de tractament mèdic i quirúrgic. Algunes de les malalties que poden necessitar un trasplantament hepàtic poden ser colestàtiques cròniques, com una cirrosi biliar primària; tumors hepàtics, insuficiència aguda o malalties metabòliques. Qui sempre hi té l'última paraula, però, és l'hepatòleg. La donació, "un acte de generositat" La llei espanyola sobre extracció i trasplantament d'òrgans del 1979 diu que "tots els espanyols són donants potencials tret que en vida hagin expressat la seva opinió contrària". Qualsevol persona, doncs, pot ser-ho. Això sí, han de complir una sèrie de requisits: la defunció ha de ser a l'hospital, no l'han de provocar causes que contraindiquin la donació, com ara infeccions greus o càncer avançat amb risc de transmissió al receptor, i els òrgans a trasplantar no poden estar afectats per malalties prèvies, com l'obesitat o l'alcoholisme. El doctor Jordi Colmenero, hepatòleg a l'Hospital Clínic de Barcelona, afirma que a Espanya tenim "una donació cadavèrica molt alta" i reivindica que n'hem d'estar orgullosos, "perquè no passa a tot el món. Hi ha països en què no està acceptada, com el Japó, Turquia o Egipte". Metges en una operació de trasplantament de fetge També hi ha els qui decideixen, de forma altruista, fer la donació d'una part del seu fetge en vida. Són, habitualment, familiars, amics o persones que tenen una relació prèvia amb el pacient. "És un acte de generositat i valentia", confessa. Un tercer perfil és el del donant en dòmino: pacients ja trasplantats que, amb el pas dels anys, necessiten un segon trasplantament; o bé donen el fetge a altres malalts d'edat avançada. Córrer una cursa de fons Arribar a la línia de meta d'aquest procés pot durar mesos i fins i tot anys. Perquè un pacient sigui candidat a un trasplantament és imprescindible una primera avaluació que determini que hi ha un benefici real. "Tenim una obligació moral i ètica de donar un màxim aprofitament a aquests òrgans", defensa Colmenero. Aquesta decisió és col·legiada, i la pren el Comitè de Trasplantament, que està format per representants dels diferents especialistes que participen en el trasplantament de fetge, des d'anestesistes i cirurgians fins a hepatòlegs. Les llistes d'espera, apunta el doctor, s'ordenen no per la data d'entrada, que era un indicador "poc just i equitatiu", sinó per la gravetat, per evitar que "ningú no es quedi a mig camí". A partir d'aleshores, cal tenir paciència fins al dia que arriba la trucada. La Xènia Lara, de 33 anys, va haver d'esperar sis mesos. Tenia una poliquistosi hepatorenal, una malaltia minoritària que li va provocar una hepatomegàlia; és a dir, un eixamplament del fetge molt per sobre de la seva mida normal --en el seu cas, deu quilos de més--. La tercera oportunitat va ser la definitiva: les dues anteriors no van culminar perquè o bé l'òrgan extret no era funcional, o bé no era compatible per grup sanguini i mida: "Perquè jo tingui una millor qualitat de vida ha de morir algú altre. Em considero molt afortunada: tinc el fetge d'una altra persona gràcies al sistema sanitari. En un altre país, estaria endeutada o morta, o endeutada i morta." Tornada lenta a la normalitat Després del trasplantament, es poden produir diverses complicacions. "La més perillosa és la relacionada amb l'anastomosi de l'artèria", assegura la doctora Joana Ferrer, cirurgiana a l'Hospital Clínic. També n'hi pot haver de mèdiques, com ara infeccions. El risc de rebuig sempre existeix, per això és clau prendre correctament la medicació immunosupressora prescrita. Això i un estil de vida saludable són clau per recuperar, a poc a poc, la qualitat de vida que es creia perduda: "Després de tres anys, he tornat a trepitjar la Mola", explica la Xènia.

El trasplantament de fetge, donar una segona oportunitat a la vida

Gràcies a la generositat dels donants i a una sanitat pública robusta, cada any centenars de catalans sobreviuen i recuperen la qualitat de vida que creien perduda