Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules per fer ressuscitar el nostre amor pel cinema

Aquesta serà una Filmoteca (la primera de dues, perquè se m'acumulen els bons exemples) on descobrirem les mil i una maneres de renéixer, de sentir-se nou, de regalar-nos la segona oportunitat, de mirar la vida i el cinema amb ulls diferents. Potser no creiem en els miracles, però si els fem nosaltres o acceptem la fantasia, no només existiran, sinó que ens seran imprescindibles. 1. "Ordet" (La paraula) de Carl Th. Dreyer (1955) La família Borgman viu en una granja de Mydtjylland, a Dinamarca, cap al 1925, ens diu l'autora de l'obra original, Kaj Munk. Els tres fills encarnen la tortura dels dubtes, de la fe absoluta i de l'esperança o la joventut, en un context luterà extremista. Quan l'esposa del fill gran mor de part, només l'oració pura del "boig" que es creu el Redemptor i la mirada innocent d'una nena fan el miracle: la dona torna a viure enmig de la llum blanquíssima del fotògraf Henning Bendtsen (a qui vaig rebre de genolls al Festival de Sitges), i les parets color de núvol de les pintures de Hammershoi. Una bellesa espiritual i cinematogràfica incommensurable, i una emoció depurada només comparable als Dreyer eterns: "La passió de Joana d'Arc", "Dies Irae" i "Gertrud". L'escena de la resurrecció de Birgitte Federspiel, la seva mà tremolosa, les llàgrimes encenent les pupil·les...! Són el "happy end" definitiu de la història del cinema! 2. "Blancaneu i els set nans" (Snow White and the seven dwarfs) de Walt Disney (1937) Aquella nena de 14 anys reescrita pels Germans Grimm, humiliada com la Ventafocs, favorita de Hitler i el Príncep Blau, protegida pels set òobbits concos d'una Selva Negra que va aterrir generacions i generacions (aquells arbres plens d'urpes!!!), víctima d'un infanticidi reial i enverinada per una bruixa narcisista. L'adolescent reneix a una vida nova quan escup el bocí de la poma vermella, després del primer petó (alguns hi veien la pèrdua de la virginitat), endinsant-se en una maduresa prematura, idealitzada per les cançons de Churchill i Morey ("Some Day my Prince will come", sembla el "Something's Coming" de Tony a "West Side Story"!!!) Sí, és com l'eruga que es transforma en papallona i alça el vol el que va permetre a Disney construir els Estudis d'Animació definitius a Burbank i fer una fortuna amb la col·lecció de princeses esclaves de la seva agenda íntima... 3. "Camelot" de Joshua Logan (1967) Un musical amb què la Warner volia repetir l'exitàs de "My Fair Lady", també de Lerner i Loewe, i no. No va anar bé, però és la peli de la vida de Jaume Figueras, i en part de la meva perquè no és un simple relat cantat de la nissaga artúrica, sinó una declaració de principis sobre la democràcia al voltant d'una taula sense presidència, i sobre el dret a estimar més enllà de la parella clàssica (el triangle civilitzat que representen Artús, Guinebra i Lancelot es repetirà amb els dos homes i la dona de "La leyenda de la ciudad sin nombre", també un Logan). Però aquí i ara, de tota aquella fantasia bellíssima, Art Nouveau estricte, ens fixarem en l'escena del torneig: quan la reina envia Sir Lionel, Sir Dinadan i Sir Sagramore a derrotar l'arrogant Lancelot, i un d'ells mor amb la llança al cor. Lancelot s'agenolla i prega, i la ferida desapareix com per l'art de la màgia Marvel. Així comença la història d'amor entre Vanessa Redgrave i Franco Nero, i Richard Harris suspira cantant "How to Handle a Woman?". Inoblidable "ménage à trois". 4. "Robocop" de Paul Verhoeven (1987) Un dia l'actor Peter Weller ens va demanar que li guardéssim la dentadura postissa en un dinar a Sitges, i va ser quan vaig comprendre que l'autèntic Robocop, efectivament, era ell. Una creació del dissenyador Rob Bottin, influïit per l'Anime i "Blade Runner", a les ordres d'un director anticapitalista que va explorar els especuladors corruptes d'una corporació de Detroit, futura ciutat Delta. El seu pla? L'ús i abús de les forces de l'ordre, per no pagar sous i imposar la disciplina automàtica del més fort. Cal que matin un policia i amb les seves restes crear el Cybork pre-Terminator, postmonstre de Frankenstein definitiu. Un autòmata del Tibidabo, amb música gloriosa de Basil Poledouris, origen d'infinites seqüeles i spin-offs que una vegada i una altra ens remeten al mite clàssic de Prometeu. Tots els superhomes, fins i tot els aris, d'ell provenen i a ell ens condueixen. ¿Caldrà la mort de tots nosaltres i que ressuscitem en un cos artificial perquè el planeta sobrevisqui? No si ha de ser perquè només un últim home real ens contempli des de la seva piràmide... 5. "La nit de la iguana" (The Night of the Iguana) de John Huston (1964) Aquella ment torturada, indòcil, de Tennessee Williams va escriure pel teatre la història d'un capellà pedòfil reciclat en guia turístic que ha de resoldre els conflictes d'una colla de puritanes, una lesbiana histèrica, una púber encesa, una dona sòlida animada per dos amants amb maraques, una pintora i el seu avi, l'últim poeta actiu als 98 anys. I els seus conflictes, amarats d'alcohol. Un home-iguana a Puerto Vallarta, l'últim paradís de la Creació. És nit, nit de lluna plena. I aquest crist-pecador i terrícola obrirà els ulls, i tornarà a néixer regenerat per l'últim poema del vell que mor com moria Maureen O'Hara a "Cuna de héroes", com mor una fulla que es desprèn de l'arbre i diu "Tot s'ha consumat". Regenerat pels ulls d'Ava Gardner, regenerat per la profètica bondat de Deborah Kerr, per la saviesa d'un director que ja anticipava el rèquiem de "Dublinesos", regenerat pel blanc i negre de Gabriel Figueroa, regenerat per la interpretació majúscula de Richard Burton! Ite, Misa Est! 6. "París, Texas" de Wim Wenders (1984) Veiem la gorra de visera vermella d'un home que reapareix caminant des d'un desert que se'l va menjar fa 4 anys. No recorda res, però té la cara esculpida de qui ha dormit segles sota els estels, la cara de Harry Dean Stanton. Amb el seu germà viatja a Los Angeles i troba el fill. I el fill i el pare troben Nastassja Kinski a un Peep-Show, darrere del vidre que la fa a ella madonna, i a ells samaritans. I sentirem la gran història dels rodamóns de la vida, la història de Sam Shepard i Kit Carson, la història modulada per les notes essencials de Ry Cooder, la història teixida amb les pinzellades minerals de Robby Müller, la història que va inspirar tota l'obra de Kurt Cobain. La història de com hem de perdre la memòria, el record de tot el que érem abans de ressuscitar en el ventre d'aquest no res: l'univers abans de començar una pel·lícula, quan totes les històries encara són possibles, i finalment només una ens pot conduir a la consumació perfecte, a la nova oportunitat d'una felicitat possible. Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.

Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules per fer ressuscitar el nostre amor pel cinema

Hem començat a sortir, a treballar, a fer esport, a respirar aire pur i llum de primavera. De tot plegat, si voleu, en direm una resurrecció