Aquests temps de confinament hem estat els actors i actrius d'una obra que escrivíem dia a dia. Potser, a més a més, fèiem petites interpretacions solitàries en un racó, oi? Si més no, ens poden servir per entrenar els rodatges del futur immediat: distàncies, mascaretes, alcohol, sense aglomeracions, mampares, sense petons, sense abraçades, sense balls? El cinema pot tornar als monòlegs, com el teatre. Fora problemes, i a més a més estalviarem molta pasta, que ens caldrà!! I si voleu alguns exemples inspiradors, aquí els teniu! 1. "La veu humana" de Jean Cocteau, estrenada a la Comédie Française l'any 1930 És el monòleg teatral que ha esdevingut de referència per a tots els intents de concentrar una història i l'acció en una successió de converses telefòniques. Desesperada perquè el seu amant es casarà amb una noia jove, una dona es plany, amenaça, suplica, intenta seduir i s'humilia per trencar el cercle autodestructiu del seu dolor.   A banda de la versió discogràfica d'Edith Piaf, i l'òpera de Francis Poulenc, "La veu humana" té 6 versions espectaculars al cinema: "Una voce humana" de Rossellini amb Anna Magnani forma part del díptic "L'amore" del 1948 i és potser la més icònica de totes. També "Voce humana" d'Edoardo Ponti dirigint la seva mare el 2014. Sophia Loren sempre perseguint l'ombra de Magnani. Afegiré "The human voice" de Ted Kotcheff amb Ingrid Bergman (1966), monumental, i "The human voice" de Patrick Kennedy (2018) amb una immensa Rosamund Pike...i a Espanya, "La voz humana" de Manuel Aguado a TVE (1986) interpretada per Amparo Rivelles,  i la imminent "The human voice" de Pedro Almodóvar amb Tilda Swinton, recollint el record de la Carmen Maura transgènere de "La ley del deseo". No ho sabem encara, però sí, serà espectacular!   2. "Carmencita" de William K.L. Dickson (1894) Un any abans de la "invenció" del cinema Dickson feia pel·lícules, protocinema, que es podien mirar amb la màquina que havia inventat per Edison, el kinetoscopi. Un artefacte voyeurista solitari, però on ja existia el fotograma a fotograma, i la il·lusió òptica del moviment. Així va fer aquesta "Carmencita" de poc menys d'un minut, el ball d'una artista espanyola simpatiquísima que actuava a Nova York. Filmada a l'Estudi Black Maria de New Orange, va cridar l'atenció per la naturalitat amb què aixecava la cama mostrant, oh!...la mitja? Gairebé un escàndol, però és un tresor: la primera filmació d'una dona tota sola i la primera pel·lícula amb una artista realitzada a Amèrica, conservada ara a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Per cert, el vestit que porta Carmencita és una bellíssima reformulació de la moda goyesca, i també forma part, encara, de la Col·lecció Tremayne de Hoboken, un milionari fetitxista digne del Marquès de Leguineche de Berlanga. Visca ell!   3. "Locke" de Steven Knight (2013) Tom Hardy, en el paper de la seva vida, és Ivan Locke (que gairebé rima amb locked; és a dir, tancat amb pany i forrellat, engarjolat dins del seu cotxe i els seus conflictes morals, tot sol amb la seva consciència, en un compte enrere dimoníac: 2 hores de trajecte que en el film es redueixen a 85 minuts, més síntesi, impossible! Viatja de Birminghan a Londres, torna a casa per veure un partit de futbol amb la família, però una trucada el secciona en dos. Una antiga companya de feina està a punt de parir un fill seu. I ell, que va ser abandonat pel seu pare, ha de decidir...(esborrat per evitar Spoiler!!!) Filmada en l'interior d'un BMW X5, en 8 dies de rodatge nocturn intens, amb 3 càmeres digitals non stop, i rebent trucades al mòbil fetes en directe (algunes veus, avui són notables: Olivia Colman, Tom Holland, Ruth Wilson...) el film és un "tour de force" emocional i minimalista, amb una cal·ligrafia cinematogràfica excelsa, alguns tòpics del gènere i gran sentit de la claustrofòbia. Funciona, és excel·lent.   4. "Vase de noces" de Thierry Zéno (1974) Pel·lícula enigmàtica, escandalosa com poques, impossible de fer avui dia. Belga. Romànica. Interpretada per un valent, Dominique Garny, en una granja extrapolada gairebé de la realitat. Un home enamorat de la seva truja amb qui parirà garrinets mig humans, com mutants. De la mateixa manera que escapçava caps d'aviram, l'home atacat per la gelosia, esdevindrà un serial-killer a partir del vell concepte: "la vaig matar, perquè era meva!"   80 minuts inenarrables de zoofília i coprofagia, que van fer inestrenable el film a tot arreu excepte aquell París lliure post-Maig del 68 on la vaig veure, semiclandestinament, al Quartier Latin. Avui dia no està editada ni s'ensenya mai, però és un objecte de culte, en negre i blanc i sense una sola paraula, que en certs catàlegs apareix com "The Pig Fucking Movie" o "Wedding Through". A mi em sembla indispensable, bellíssima, radical, potser un dels films que s'han endinsat millor en l'infern d'estimar, desitjar i deixar surar els instints primaris que mai ens han abandonat. 5. "Un homme qui dort" de Bernard Queysanne (1974) La creació d'aquesta pel·lícula inoblidable s'ha de compartir amb l'autor de la novel·la i el guió, Georges Perec. Junts, amb l'actor Jacques Spiesser i el fotògraf Bernard Zitzerman (convé parlar de tots i cadascun dels artífex dels objectes preciosos) van aconseguir una sensació extrema: mai he estat segur que el film existeix. Segur que el vaig somniar i encara el somnio, i tant m'hi vaig identificar que crec que em penso a mi mateix formant part del somni.   En aparença és un noi, és un estudiant de 23 anys que camina per un París nocturn, sense història excepte la d'un fantasma que no es relaciona amb ningú. No nat, un estat mental pur. La veu de Ludmila Mikaël escriu amb paraules els pensaments dels que mirem. Si us dic post-Marienbad, o us dic Pre-Léos Carax, no em renyeu per fer servir elements massa referencials. És una manera de ser, de degustar, de imaginar un imaginari. No per a tothom? Esclar que no, perquè mai res, res, res ha existit per a tothom. Això ens fa millors i diferents. 6. "Give'em hell, Harry" de Steve Binder  i Peter H. Hunt. (1975) En Harry és Harry Truman, President dels Estats Units, qui va ordenar llençar la bomba atòmica. El títol de la pel·lícula és una exclamació sentida en una Campanya Electoral del 1948, quan Truman despotricava contra els Republicans. La frase ja és mítica als Estats Units, i va donar nom a un monòleg teatral de Samuel Gallu estrenat al Ford Theatre de Washington el 17 d'abril del 1975, 110 anys i tres dies després de l'assassinat del President Lincoln, al mateix teatre. Un venerable veterà del cinema americà, James Whitmore, n'era l'intèrpret, i quan van arribar a Seattle, van filmar la representació.   Whitmore va ser finalista a l'Oscar, però aquell any l'indiscutit favorit era el Nicholson del Cucut. Whitmore era un actor sobri i convincent, i va fer plorar la filla de Truman en veure'l en escena. La pel·lícula és un gran One President Show, un recull d'experiències, pensaments i ideals, potser infranquejables per nosaltres. Però jo, quan penso en un home, un actor, sostenint una pel·lícula sencera sempre penso en James Whitmore, que mereix un Mount Rushmore per ell solet. Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.