ANÀLISI

Els festivals del futur

La filosofia "Do it yourself" s'està imposant i cada cop hi ha més bandes que organitzen els seus propis festivals per delit dels seus fans

Actualitzat

Pensa en el teu artista (viu) favorit. Ja? D'acord. Imagina un festival programat, organitzat per ell i fet a mida pels seus fans. He dit fans, perquè una moguda així és inimaginable si els organitzadors no són entusiastes, inquiets i motivats. Un festival fet per fans dirigit a fans. De fet, així van començar tots els festivals que ara coneixem, i que ja són un negoci, tot i que alguns mantenen més la passió que altres. No direm noms.

La filosofia DIY ("Do it yourself") pròpia de l'escena punk dels 70 s'està imposant també als festivals. Aquí a Catalunya, per Sant Joan, el Clownia arribarà a la quarta edició. Allò que va néixer com una idea boja dels Txarango, ja s'ha convertit en una cita imperdible del mapa festivaler català, amb tot venut des de fa setmanes. I a mitjans de juliol, els londinencs The XX (flamants triomfadors del Primavera Sound) s'emporten el seu propi festival "Night & Day", a una pintoresca cascada d'Islàndia, on s'acompanyaran d'amics com Sampha o Kamasi Washington. Idíl·lic és quedar-se curt. I encara queden tiquets per 169 euros amb acampada.

No crec que em pugui permetre anar a la cascada islandesa, però sí que vaig estar fa uns dies al Demon Dayz, un festival programat per Damon Albarn on tot girava al voltant de la seva banda, Gorillaz, en un parc d'atraccions del poble costaner de Margate, al sud-est d'Anglaterra, una mena de Lloret de Mar que també és residència de joves artistes. Ells actuaven, però abans ho feien col·laboradors del seu darrer disc, com De la Soul o Vince Staples. Entrades exhaurides en 1 hora, però en vam aconseguir.

Ja que parlàvem de fans, els de Gorillaz són tan difícils de definir com l'imaginari estètic i musical que envolta la banda. Otakus, hipsters, hip-hopers, ravers, mods, britpop-fans, famílies... Tots estimen Gorillaz, i prova d'això era la immensa cua formada al voltant de la parada de marxandatge a les primeres hores de festival, que van acabar amb dues hores les existències de gairebé totes les samarretes i bosses.

La dispersió entre el públic que els segueix també és aplicable a la música. I la dispersió és el millor que pot passar si no s'arriba a perdre l'equilibri. I, tot i que no siguin els meus favorits, per això crec que Gorillaz són la BANDA amb majúscules dels "noughties" (terme referit als anys que portem de segle XXI que vaig descobrir llegint una revista anglesa).

Equilibri dispers entre l'individual i el col·lectiu, la realitat i la ficció, i sobretot, entre passat i futur. O presentar a l'audiència més jove llegendes dels soul com Bobby Womack (excol·laborador del grup, mort fa 3 anys i homenatjat al xou); i a la vegada propulsar carreres de joves cantants, com la rapera Little Simz, gran revelació del festival, primer en el seu concert previ, i després improvisant un rapejat a l'eterna "Clint Eastwood", himne millenial per excel·lència, que alertava al canvi de segle que el futur ja era aquí.

Un futur distòpic que ha motivat l'existència de Gorillaz, i el seu nou disc és potser el que millor ho representa. Damon Albarn alertava, a l'inici del concert, 48 hores després de les eleccions britàniques, que això només era el començament, però que calia pensar en els que podran votar en un futur, a qui el públic responia corejant el nom de "Jeremy Corbyn" al ritme de "Seven Nation Army". I al final, un altre missatge polític del messies Albarn: "Unitat" i "Amor". Sí, el futur ja ha arribat.

Anar al contingut