Espanya, capital Brussel·les
El fracàs de la via del diàleg: certificat
La conferència pronunciada dimarts a Brussel·les pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, certifica el fracàs de la via del diàleg entre els governs català i espanyol. Però, sobretot, situa la causa catalana en el tauler de la política europea, allà on el govern de Mariano Rajoy pot sentir-se més incòmode a l'hora de justificar la seva al·lèrgia a negociar amb les institucions catalanes el mandat democràtic sortit de les urnes el 27 de setembre del 2014.
Perquè el problema del PP no és la determinació de Puigdemont, demostrada novament aquesta setmana al cor de les institucions europees, de celebrar aquest any el referèndum sobre la independència de Catalunya, pactat o unilateral. El gran problema del PP és negar-se a parlar-ne, tancar-se en banda i perseguir judicialment un problema polític que només es podrà resoldre amb solucions polítiques.
Ara que el govern català ja ha portat la causa del referèndum a les instàncies europees, creixerà la dificultat de la part espanyola per fer entendre a Europa que les querelles i les condemnes dels tribunals són la millor recepta per frenar el moviment civil, polític i institucional més transversal; un moviment que recorre el continent des de fa més d'un lustre, sense defallir en la seva reclamació de poder decidir votant en un referèndum amb totes les garanties jurídiques i democràtiques.
La conferència de Puigdemont a la seu del Parlament europeu ha posat de manifest que com més s'explica i es difon el procés pacífic, democràtic, europeista més irada és la reacció de l'Estat espanyol.
El referent escocès debilita les posicions immobilistes. Que Catalunya porti la seva demanda de referèndum a Europa, irrita enormement el govern espanyol i el fa incórrer en errors impropis d'un estat membre d'un club que es vincula pels seus estàndards democràtics.
La Unió Europea mantindrà tant com pugui el criteri que el cas català és un afer intern espanyol. Però si el bloqueig es manté i s'aplica la via unilateral del referèndum, deixarà de ser-ho i, aleshores, Brussel·les també haurà de decidir.
Es pot fer molt funambulisme intentant ridiculitzar la conferència de Brussel·les i el poder d'influència de l'auditori que va omplir l'acte, però fins i tot els més bel·ligerants admeten que el cas català fa temps que va entrar al Parlament europeu. Que se'n parli significa que no és tabú i que no provoca indiferència.
