Enyorança del mestre

Les commemoracions gairebé sempre fan molta mandra; a mi me'n fan la majoria. L'única utilitat que hi trobo és tornar a posar al dia el que va passar, o el que es va fer, baixar-ho a terra per veure què n'hem fet o què n'hem tret.

Dit això, avui he fet fora la mandra commemorativa per recordar que fa deu anys que va morir un mestre del periodisme i verificar que cada vegada queda més lluny el periodisme de Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Una manera de fer, la seva, aparentment tan senzilla com és explicar què passa, per què passa i a qui li passa. I ho feia trepitjant terreny, voltant el món, parlant amb la gent, escoltant i mirant. I només després, explicant.

L'enyoro. Enyoro els seus articles i els seus llibres, i penso on seria avui. I m'agrada imaginar que seria a les illes gregues o a les fronteres dels Balcans escrivint sobre la crisi dels refugiats que arriben a Europa. I hauria passat per Lampedusa, a Itàlia, i per Lesbos, a Grècia, i per Sèrbia i Macedònia i la Grècia continental. I ens estaria dient que la Unió Europea potser s'enfonsa —això sí, sense el Regne Unit, que marxa—, i potser sabria trobar un perquè a tot això. Un perquè desassossegat, segur, després que s'hagin enfonsat centenars de persones al Mediterrani abans no s'enfonsi la Unió.

I mentrestant nosaltres, la majoria dels periodistes d'avui, continuem explicant què es diu, qui ho diu i potser per què es diu. Com si el que es diu sempre tingués interès —que en tindria si després es fes, que no és el cas—. Potser és que el periodisme també s'enfonsa. I per surar està bé llegir Kapuscinski, llegir com va explicar a "Eben" l'inici de la descolonització africana i com aquelles esperances van acabar en un terrible genocidi a la regió dels grans llacs.

Kapuscinski no era un heroi, ni tampoc no era un boig, només era curiós, condició indispensable per fer de periodista, i volia explicar les coses vistes i lligar caps. Ho va fer de manera magistral a "El imperio", un llarg viatge per quinze repúbliques soviètiques poc abans de la desintegració de l'URSS.

Recordo que en una de les moltes entrevistes que li van fer explicava que ell continuava escrivint amb llapis en una llibreta perquè això li permetia escriure a poc a poc. L'ordinador el feia anar de pressa i el bon periodisme es cou a foc lent. Però, és clar, ara tot va massa ràpid. Prenguem-nos-ho amb calma, i mirem de fer periodisme com fem el caldo de Nadal.