Ens menjarem l'estiu
Amb l'estiu, recuperem plats familiars i descobrim coses noves. Sortim fora de casa i alguns aprofitem els viatges per perseguir obsessivament plats, ingredients i maneres de menjar diferents.
Comença l'estiu. Començarem vacances. Menjarem a l'aire lliure. Convidarem amics. Ens convidaran. Ens vindran de gust amanides. I gelats. I sopes fredes. I alguns diran que no en volen saber res del gaspatxo. I d'altres que, amb una fruita per sopar, ja en tenen prou.
Comença l'estiu. Passarem uns dies fora de casa. Agafarem cotxes. O trens. Fora de casa, menjar sempre és un joc, un descobriment. Si el lloc ens és familiar, les olors ens portaran temps enrere. Hi ha plats gravats a la memòria d'estius passats amb la família. De paelles a l'aire lliure, de caragols agonitzant al sol, de llet merengada, de gelats a la vora del mar i de pa-i-porta. La magdalena de Proust.
Comença l'estiu. Agafarem avions. Alguns diran que no en volen saber res de viatjar a països llunyans. Els altres, quan arribem allà on sigui el nostre destí, mirarem què s'hi menja. I voldrem provar-ho tot obsessivament. Farem llistes dels plats imprescindibles. Preguntarem a quins restaurants podem anar i visitarem mercats. I així, un mos aquí i un mos allà, com fan els guiris a la barra del Pinotxo de la Boqueria, ens sentirem part d'aquell país desconegut. I quan ja no puguem més d'ingredients autòctons, buscarem una pizzeria.
I quan s'acabi l'estiu, els dies ja seran més curts i a la maleta hi portarem alguna espècie estranya, un embotit envasat al buit o la collita de tomàquets i bajoques d'algun familiar generós. Farem el registre de les coses que hem tastat. I els que estem una mica tocats del bolet amb això del menjar ens maleirem els ossos per no haver-ne menjat més o no haver-ne comprat més d'aquells ingredients estranys. En tornar, agrairem els gustos coneguts i demanarem a la mare que ens faci un plat familiar.
