Em declaro CULPABLE

- He vist "Narcos", "Breaking bad", "Mad men", "Black mirror", "In the flesh", "Sherlock", "The Sopranos", "Inside no. 9", "Luther", "The wire", "Stranger things", "Louie", "Curb your enthusiasm" i "Girls". Quina sèrie em recomanes?

- Eh... [cara de circumstàncies] Deixa-m'ho pensar i t'escric un WhatsApp! [que mai t'arribarà]

Fins fa no tant, el gran mèrit d'una especialista en sèries com jo consistia en l'habilitat en l'art del pirateig i poder veure les últimes novetats abans que la majoria. És cert que la voluntat d'encomanar la passió serièfila als oients i un cert criteri tenien el seu pes, però, si hem de parlar clar, la meva arma més potent era la immersió en el mar digital a la recerca de tresors il·legals. Ara, amb Movistar+, Netflix, HBO i la mare que els va parir, qualsevol espectador corrent va més al dia que jo. I no és que em molesti..., és que em fa explotar el cap cada vegada que algú em pregunta quina joia li puc recomanar. Em fa recordar amb nostàlgia aquells temps en què podia contestar "Posa't amb 'Breaking bad', tens una aventura brutal al davant!". "Tasta 'Hannibal', Mads Mikkelsen hipnotitza!". "Has vist 'Black mirror'? Fliparàs". Aquells temps, en definitiva, en què ser prescriptor i descobrir bones sèries als altres era senzill i agraït.  

En el context d'abundància i fàcil accés actual, aquella festa de descobriments unidireccionals s'ha convertit en una desfilada de la vergonya, en què he de dissimular la quantitat indecent de ficcions que no porto al dia i, sobretot, el munt de clàssics i obres mestres que encara no he vist. No, no he vist "The west wing" ni he acabat mai "Oz". Vaig aparcar "El detectiu cantant" tot i haver-me'n enamorat al primer capítol. I no dic res quan parleu del final de "The good wife" perquè no-l'he-vist. De fet, quan a l'antena es posa davant el micròfon un d'aquests "musts", callo i em quedo immòbil com si tingués un os negre afamat a dos centímetres de la cara. "Que no facin cap espòiler, que no diguin com s'acaba, que no em preguntin què en penso!" Perquè, això sí, una cosa que no faré mai és fingir que he vist una sèrie que ni he tocat. Això només m'ho permeto amb els llibres que fa mooolt temps "que he llegit". Ningú se salva del postureig, ja se sap.

Però, tot i aquesta voràgine de novetats que es reprodueixen com insectes i inunden les converses de passadís, he decidit fer una inversió de temps -que no tinc- per regalar-me l'oportunitat de recuperar una sèrie dotze anys després que s'acabés. Quina delícia, "Six feet under"... Quin càsting i quin sentit de l'humor (negre) més brillant! Què pot anar malament en una ficció que té com a escenari una funerària familiar i comença cada capítol amb la mort d'un nou personatge?  

És igual tenir 1.000 hores de metratge al davant. No importa no poder-la comentar amb ningú perquè la veig en un aïllament temporal. Tant se val si em treu temps per posar-me al dia d'altres propostes en emissió i fer els deures. Aquesta vegada l'aventura és per a mi i la penso gaudir "com si no demà"!

- Va tard! Se l'acusa de ser una impostora! Com es declara?

- CULPABLE! I ara, deixi'm marxar, que en aquesta estona ja se m'han acumulat quaranta capítols de "The good fight" i quinze de "Feud"!