Els Gaudí són Catalunya

Els festivals de cinema i els grans premis cinematogràfics del món centren ara mateix el seu debat i prenen decisions estratègiques sobre el futur de l'exhibició. Per resumir-ho: els drets de Netflix i altres plataformes, els drets dels espectadors, els drets de la indústria i el comerç cinematogràfic tradicionals. No és un debat nou: des de sempre els monopolis s'han resistit a perdre privilegis i els que els trenquen acaben creant-ne de nous. Mentrestant, la vida progressa i els costums canvien, i tot torna a començar. Aquest és un tema crucial ara, però pel cinema català el neguit és un altre. El cinema català lluita encara, sinó per existir, per sobreviure. El cinema català ha de tornar a decidir què vol ser. I el cinema català retrocedeix en producció, en espectadors, i també en llengua. El finançament ara ve d'Espanya i Espanya vol pel·lícules en espanyol. Si de cas, ja les doblareu a la vostra llengua. I això és una versió no original i gairebé mai es fa, ja. Així, doncs, el cinema català té la mateixa crisi d'identitat que el país i navega en un mar erràtic. El més cruel és que els seus autors no semblen patir gaire pel fet que el cinema català en català sigui ja residual. I una dada alarmant: la majoria dels curts dels alumnes d'una escola com l'ESCAC també es fan en castellà. Parlem del futur! La gala dels Gaudí 2019 es pot resumir així: tant per les paraules de la presidenta de l'Acadèmia als polítics presents (a cap d'ells se'ls ha sentit mai fent alguna declaració de principis convençuda i valenta d'amor al cinema ni al cinema català), tant per uns finalistes i premis a vegades desconcertants. Que la millor pel·lícula catalana en català de l'any, "Les distàncies", només guanyi aquest guardó expressa una soledat inconvenient. I no és la primera vegada. Recordeu als darrers anys "Rastres de sàndal" o "El camí més llarg per tornar a casa"? En tot cas, i faig consideracions personals, la meitat dels premis han estat ben donats, que no decidits. Encara escolto versions mal informades que parlen de la decisió d'un jurat. Però als Gaudí i als premis d'Acadèmies no existeix un jurat o comitè de "savis" que es reuneix i discuteix i decideix. Els premis són la suma dels vots individuals dels membres de l'Acadèmia, als que de tota manera ningú els pot reclamar si han vist tots els films sencers, o si voten per convicció i amb reflexió, o per afinitats, amistats i enemistats. Tot és relatiu, doncs, i l'únic que em sorprèn sempre és l'absurd d'alguns resultats que no m'explico que provinguin de professionals conscients del seu ofici. M'agraden molt els premis a "Entre dos aguas" i que finalment la tercera pel·lícula premiada d'Isaki Lacuesta li aporti el reconeixement com a millor director, que mai havia guanyat, encara que sembli mentida. Em sap molt greu, però, que Sergi López per sisena vegada quedi fora i sigui ja el Richard Burton català. Aprofito per dir que em dol també com sistemàticament dos cineastes magnífics i internacionals com Jaime Rosales i Marc Recha no tenen les simpaties dels acadèmics que menystenen el seu cinema. Confiava, al menys, que se sabria entendre que el guió de "Petra" és el millor guió del cinema català en anys, el més intel·ligent, poderós i clarivident. I no. Per compensar, una altra superperdedora dels Gaudí, Sílvia Munt, aconsegueix ser respectada com a directora, amb la setena candidatura després d'intents també com a actriu i documentalista. Ara queden a l'espera altres eterns marginats: Albert Manera (so), Jordi San Agutín (efectes visuals), Lluis Maria Güell i Ventura Durall (directors/productors). I unes preguntetes de no res, si m'ho permeteu: Com és que es vota tan malament, i no només als Gaudí, la categoria de banda sonora, valorant sempre la sonoritat dels noms populars més que no pas la feina exacta de qui és un autor de música original per a un film? Per què no s'entén que els decorats o vestuari amb aparença miserable, bruta, vella o trista de "Viaje al cuarto de una madre" poden ser tan o més ideals i "currats" que els d'un film més espectacular? Com és que mai guanya el premi al millor so un film de silencis i sorolls subtils, posem per cas "Como el viento", que ni va ser candidata? De debò Carme Elias ha fet un paper protagonista i Clara Segura ha competit per interpretar un cadàver? On eren Jordi Sánchez i Mireia Ros, Joan Botey i Carme Pla, la direcció artística de "Petra", Boris Ruiz, i el millor documental de l'any, al meu entendre "Hayati"? I si voleu tres joies a rescatar, busqueu "Jean-François i el sentit de la vida" (finalista), "Miriam miente" (no hi era) i compreu la música de Gerard Pastor per la primera. Era el Gaudí que jo tenia més clar, però una altra vegada m'he equivocat.

Els Gaudí són Catalunya

El cinema català té la mateixa crisi d'identitat que el país i navega en un mar erràtic. El finançament ara ve d'Espanya i Espanya vol pel·lícules en espanyol