Von Trier respon la polèmica sobre el nazisme amb l'actor que feia de Hitler a "El hundimiento"

Violeta KovacsicsActualitzat

"La casa de Jack", de Lars von Trier

La primera lectura de "La casa de Jack" ens pot portar a pensar que estem davant la resposta del director a aquella polèmica del 2011, quan el Festival de Canes el va declarar persona no grata després que fes unes controvertides declaracions sobre Hitler.

Aquesta rèplica pren la forma d'una pel·lícula de psicòpata, en què Matt Dillon encarna un assassí en sèrie que funciona com a "alter ego" del mateix Von Tier: narcisista i obsessiu. La violència és inherent al relat i, no obstant això, en la primera part de la pel·lícula aflora la ironia entorn del cinema de psicòpates.

Els dos primers episodis, en els quals Jack mata, primer, una dona que li insisteix que l'ajudi a arreglar el seu cotxe i, segon, una senyora que incomprensiblement el deixa entrar a casa seva, es construeixen mitjançant l'estructura reiterativa pròpia del gag. La fórmula frega la genialitat quan Jack (fa unes setmanes preguntàveu com teníem la casa: en Jack la té molt neta) s'obsessiona amb la possibilitat d'haver deixat una mica de sang al saló de la víctima, tornant successivament al lloc del crim.

La ironia estableix una certa distància i serveix també per emmarcar la pel·lícula en l'autoconsciència del relat, però també del que és el mateix Lars von Trier. Això, però, és només una part: la veu en off de Bruno Ganz (un dels hitlers més famosos del cinema) acompanya Jack al llarg de la pel·lícula, és el seu interlocutor, aquell que li qüestiona constantment les seves accions i obre el discurs de la pel·lícula cap a l'art i la representació de la violència.

Aviat, la irònica pel·lícula de psicòpata gira cap al to confessional del seu autor i cap a l'assaig iconològic, sobre la relació entre la mort i la bellesa, una cosa que en el fons recorre el gruix de l'obra de Von Tier.

"El blues de Beale Street", de Barry Jenkins

Parlem del director de "Moonlight", aquella pel·lícula que va guanyar l'Oscar més accidentat de la història. Però, com en el cas de la pel·lícula de Von Trier, l'anècdota no hauria d'impedir pensar en la pel·lícula.

A "El blus de Beale Street", Jenkins torna a endinsar-se en un relat amb una contundent crítica racial. Basada en un llibre de James Baldwin, la pel·lícula explica, en dos temps diferents, la història d'amor entre una noia i un noi: ell és a la presó acusat d'una violació que diu no haver comès, i ella està esperant el fill dels dos.

A partir d'aquí, Jenkins viatja constantment al passat, per relatar-nos com es va anar construint la història d'amor entre tots dos. Aquests salts temporals estan conduïts per la narració de la protagonista (per cert, potser un dels problemes de la pel·lícula és que crec que hi ha algun moment en què es trenca el punt de vista); i és precisament en el passat que hi trobem els millors d'una pel·lícula que es mou en diversos nivells: els del temps, però també els de documents i fotografies en blanc i negre que venen a reforçar el discurs de la injustícia i el racisme del sistema americà.

El millor, per mi, són dues escenes en què no veiem el que ens estan explicant: quan la parella protagonista fantasieja amb el pis que volen llogar, imaginant on posarien la nevera, i el moment en què un amic del protagonista li explica com ser negre a la presó és terrible. L'escena deixa parlar els personatges, sense ensenyar-nos cap imatge que reconstrueixi un horror que és molt més dolorós si l'imaginem.

"The old man and the gun", de David Lowery

Robert Redford encarna en Tucker, un personatge basat en una figura real i a qui el "New Yorker" li va dedicar un bonic perfil. Tucker és lladre per vocació: és allò que més li agrada, i de fet mostra aquesta joia somrient i sent molt amable cada vegada que atraca un banc.

Si pensem en Redford, de seguida trobarem un detall curiós: Tucker és un lladre en edat de jubilació, un tema que travessa tota la pel·lícula i que fa que la cinta tingui un flaire crepuscular.

El director d'aquesta pel·lícula és David Lowery, que, si recordeu, havia fet "A ghost story", aquella història de fantasmes lo-fi, en què Casey Affleck interpretava un espectre vestit amb el clàssic llençol blanc. "A ghost story" també era, de fet, una pel·lícula sobre el pas del temps.

La relació entre el lladre interpretat per Redford i el de Sissy Spacek és molt bonica, és càlida i tracta precisament de tot això. De fet, la pel·lícula inclou imatges de Redford de jove... i així es fa evident que ha arribat a la vellesa, i que aquest actor clau del Hollywood dels setanta també està arribant a l'edat de jubilació.

ÀUDIOS RELACIONATS