Marguerite Duras: La pell dura

Míriam Cano Actualitzat

Si algú ha sabut fer literatura de la seva vida és, sens dubte, Marguerite Duras. Nascuda a l'Indoxina francesa l'any 1914 i marcada per la mort del pare, per la relació complicada amb la mare, que explica a "Un dic contra el Pacífic" (1950) i pels homes que va tenir a prop, des de l'amor adolescent i prohibit que va explicar cinquanta-cinc anys després a l'"Amant" (1984) i que li va valdre el prestigiós premi Goncourt fins a la insuportable espera del seu marit desaparegut, Robert Antelme, company de resistència i deportat a Dachau al final de la Segona Guerra Mundial, que narra a "El Dolor" (1985) els seus llibres es nodreixen d'una vida intensa i gens plàcida.

Els darrers anys de la seva vida, Duras, devastada per l'alcoholisme, pràcticament no hi veu. És aleshores que, davant la impossibilitat d'escriure, inicia una sèrie de converses sobre diferents temes amb Jérôme Beajour,  que acaben esdevenint "La Vida Material", que veu la llum el 1987 i que ens arriba ara en català de la mà de Club Editor, en una molt bona traducció de David Ilig.

"El llibre només representa a tot estirar el que penso algunes vegades, alguns dies, d'algunes coses", diu a la nota preliminar. I és ben bé això. Segurament per això es llegeix tan bé. Perquè cadascuna de les parts que el componen, diria,  conserva la rotunditat i l'estat d'ànim del moment.

Llegint la Duras de "La Vida Material", el lector rep el dolor que s'amaga sota la pell que ja s'ha fet dura, el pensament i la veu crua d'algú que ben poca cosa té a perdre però que sap perfectament on s'ha bregat. Algú que ha perdut la vista però que conserva intacta la capacitat de mirar-se endins. Duras s'adreça al seu interlocutor real, però com que el llibre no pren la forma d'una conversa, l'efecte resultant és una mirada directa a qui l'està llegint. Ens convertim en Beaujour i en rebem, per tant, la franquesa absoluta de l'amic a qui no has d'amagar res. Això no vol dir, en cap cas, que res del que s'hi diu sigui espontani. La Duras s'escolta molt quan parla. Diria que s'agrada, fins i tot. I això és fantàstic, perquè duu el relat exactament allà on vol que vagi, sense estalviar els revolts ni el tremp, seduint volgudament a qui l'escolta.

La lucidesa de Marguerite Duras és evident en el seu pensament, però també -intueixo- en el fi últim del llibre: en conjunt, "La Vida Material" esdevé el llegat d'una dona que, conscient de la proximitat del final, necessita explicar què n'ha fet, del seu viure. "Ja és tard, a la vida, quan treus certes lliçons del que has viscut", diu. Però Duras no només parla d'aprenentatges: lentament, per fer-ho durar, com quan cuina per a gent absent, parla d'una vida física, que es pot tocar i que s'entrellaça amb la seva posició sobre l'escriptura, la condició femenina, l'amor o el sexe, entre d'altres. En ocasions, els temes hi apareixen arrel d'una anècdota concreta, un fet o una notícia i el record la condueix plàcidament cap al pensament o l'emoció. En d'altres, aborda la qüestió sense preàmbuls, amb determinació ferma, com a l'Alcohol o Els homes. És especialment poètica i detallista quan descriu els paisatges, les ciutats. Tot allò que ja no pot veure.

Els qui ja l'heu llegit, hi trobareu la mateixa mirada esmolada i encesa, la mateixa passió pel detall i el matís i la sensualitat, sense els mecanismes narratius que imposa la novel·la. Més directes i punyents, per tant. Si us endinseu a "La Vida Material" sense haver llegit cap llibre de Marguerite Duras, hi descobrireu tot això i, a més, estareu obrint la porta d'un univers i una manera d'entendre el món tan honesta que en voldreu més, ni que sigui per descobrir què coi escrivia aquesta dona que mai va poder deslligar el viure de l'escriptura amb tota la intensitat de què, per bé i per mal, era capaç.