"De la Ciutat Vella": Un diorama frenètic i ple de veritat

Es fa difícil de creure que Juli Vallmitjana hagi viscut en la foscor durant tants anys. Costa trobar motius més enllà del gust burgès -que fa molts anys que hauria d'haver estat superat- que l'hagin apartat de la primera línia d'autors essencials de la literatura catalana del S XX.

Vallmitjana, modernista de pedra picada, va fugir de la intel·lectualització i es va interessar, com alguns dels seus coetanis, pels marges i els baixos fons. Fascinat pel subsol de la ciutat, va dedicar gran part de la seva obra a retratar la misèria d'una manera gairebé documental. Edicions de 1984 va començar a esmenar el greuge amb la publicació de La Xava, al 2015. L'han seguit Albi i els volums de la seva obra dramàtica. Ara recuperen "De la Ciutat Vella" la seva primera novel·la, del 1907, a cura del poeta Enric Casasses, que ja va fer l'edició de "La Xava".

La primera novel·la de Vallmitjana pot ser llegida com una autoficció o un roman à clef, com us vagi millor, però aquest no és el seu principal interès, més enllà de l'anècdota.

Si el fet personal té alguna rellevància en l'obra es troba, sens dubte, en la descripció dels cercles artístics i literaris, en les seves misèries encaixades en un temps miserable. Els personatges de "De la Ciutat Vella" no són els pobres dels baixos fons que tant bé retratava Vallmitjana a "La Xava" (Edicions de 1984, 2015). No hi ha putes ni delinqüents de baixa estofa. La misèria és més moral que econòmica, perquè com diu Enric Casasses a la seva introducció, en aquest llibre l'escriptor hi retrata "la misèria moral que produeix el pànic a la gana i al fred, en els temps de la primera revolució industrial". Una misèria en què costa no veure-hi ressons dels nostres dies. Potser perquè aquesta misèria és l'única que no ens ha abandonat mai i que ha anat transformant-se enllà dels segles, mantenint la mateixa essència fosca que ell retrata.

"De la Ciutat Vella", diu Casasses "no va de gitanos i de lladres, sinó de barcelonins pobres i quasi pobres", de la xarxa de veïns que s'apleguen a la Taverna, que esdevé el centre cívic de la comunitat i que li serveixen com a excusa per descriure amb una prosa dinàmica i llampant la quotidianitat barcelonina de l'època, fidel a la llengua que es parla al carrer, no només en la forma, també en el ritme i el to. Vallmitjana caça la vida al vol i la pinta a l'oli.

Ni tan sols la història d'amor entre en Fermí i la Laia, la trama principal, passa al davant d'aquestes estampes senzilles, dels balls, del Carnestoltes, del fet popular, de les converses a moltes veus entre vins barats. Tampoc de la descripció de la ciutat, que s'endevina alhora bullent i moderna, grisa, feta i deixada estar. Vallmitjana en fa aflorar les olors, els colors, els sons. Com en aquesta descripció de la revetlla de Sant Joan "... la llenya feia llargues flamarades amb gran perill de les cases veïnes. La resplendor il·luminava tot el carrer, reflectant dessota les llosanes dels balcons; l'escalfor esquivava la gent de prop seu i els bordegassos corrien amunt i avall amb escombres enceses, escampant fumera que feia coure els ulls i fortor que ofenia".

Aquest pam de ciutat ja no existeix. Fou enderrocat per construir l'actual Via Laietana, el 1912. Potser per això llegint "De la ciutat Vella", hom té la sensació d'estar habitant per uns instants una terra gairebé mítica, fundacional. Un bocí oblidat de Barcelona que, com si s'accionés un interruptor, reviu -i de quina manera- i ens deixa observar-la des de fora, com un diorama frenètic i ple de veritat i d'humanitat.

Anar al contingut