"Unorthodox" o l'ofec de la comunitat jueva ultraortodoxa de Nova York

Descobrim la història real de l'escriptora Deborah Feldman, nascuda en un col·lectiu on la música no religiosa està prohibida i on les dones porten perruques sobre els caps rapats
TEMA:
Televisió
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge

El desconfinament ens ha fet pensar en una altra història d'un alliberament brutal. Perquè, precisament, amb tothom tancat a casa seva, la gent ha vist moltes pel·lícules i sèries de televisió. Una de les grans sèries d'aquests dies, que tothom comenta, és "Unorthodox". És la història d'una noia que fuig de la comunitat jueva ultraortodoxa de Nova York... És una sèrie de 4 capítols molt impactant.

Relata la fugida d'aquesta societat tan tancada, sota l'autoritat dels caps de família i dels rabins. "Unorthodox" està basada en la història real de l'escriptora Deborah Feldman sobre com és viure dins de la comunitat Satmar, al barri de Williamsbourg, a Brooklyn, Nova York. Aquest és el gran descobriment de la sèrie.

El control social que exerceixen la religió i la família és impressionant. A la sèrie veus com tenen prohibit l'ús del mòbil o internet, per exemple…Com la música que no és religiosa està prohibida. Les noies no poden cantar en públic, els rapen els cabells per posar-los a sobre una perruca... els casaments són acordats per les famílies i tenir fills és una obsessió. O no tenir-ne pot ser una maledicció, com en el cas de la protagonista...

Dels 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món en l'actualitat, es fa difícil quantificar-ne els que en diríem "ortodoxos" perquè són comunitats gairebé estanques. És clar que els identifiquem per la seva manera de vestir, pels rínxols a les patilles dels homes; les dones que van tapades i amb el cap cobert (de vegades amb una perruca). Però cada comunitat respon a situacions històriques concretes. És a dir, en moltes coses, els ortodoxos de Nova York no tenen gaire a veure amb els que viuen a Jerusalem, per exemple. De fet, la comunitat de la sèrie són els Satmar. Aquests són uns 120.000 i la majoria viuen a Brooklyn, a Nova York.

No han complert les mesures higièniques de les autoritats polítiques i per això són els que més s'han contagiat. I destaquen en entorns tan moderns com el de Nova York o, en el cas d'Israel, en un país amb molt pocs casos, i en tants aspectes tecnològics tan avançats.

Van anar a parar a Nova York fugint de l'Holocaust. Venien d'una regió de Romania. Que és d'on ve el nom Satmar. En general, la història del poble jueu és la d'una nació obligada a fugir, i castigada a tot arreu. Els Satmar estan dins de la branca del hassidisme, que és un judaisme ortodox místic. Jéssed vol dir "bondat". Ells creuen, per exemple, que l'Holocaust va ser un càstig de Déu perquè els jueus a Europa s'estaven apartant de la tradició. Per això, encara ara, els Satmar posen per damunt de tot la tradició. Creuen que si continuen vestint, menjant i relacionant-se com abans, estaran protegits.

La tradició es converteix en una forma de protecció: o sigui ni televisió, ni biquini per a les noies per anar a la platja, ni menjar modern...Hi ha grans polèmiques allà on viuen els ortodoxos per la convivència amb la resta de la gent, ja que segueixen normes antigues fil per randa... com el tipus de menjar, o no poder utilitzar electricitat en el sàbat, el dia sagrat del descans.

En general, la tradició religiosa jueva ja separa clarament els jueus dels no-jueus (perquè ells són el poble escollit per Déu). En el cas dels ortodoxos encara ho és més... els hassidites van créixer a partir del segle XVIII a Europa, com una reacció a les persecucions més cruels. D'una banda, es tanquen encara més a les seves comunitats. Són, sobretot, jueus pobres, que també reaccionen en contra dels líders de les comunitats jueves majoritàries, dirigides pels jueus més adinerats.

Si alguna cosa tenen en comú totes les religions -especialment les més tancades i antiquades- és la repressió de la dona. En això s'assemblen la història dels jueus, dels musulmans i dels catòlics...

Els ortodoxos neixen com a reacció als líders jueus per considerar-los massa elitistes. Els hassidites desobeeixen els rabins tradicionals i volen llegir ells mateixos la Torà, la càbala i, sobretot, segueixen l'aplicació de la llei santa a través de la Halajá... En aquella època, en plena il·lustració europea, les comunitats jueves van adaptar-se al nacionalisme dels seus països, que van adoptar definitivament com la seva pròpia pàtria. Per això, els grups ortodoxos com els Satmar, en el fons, són contraris a l'Estat d'Israel. Són antisionistes perquè, de fet, creuen que és una interpretació errònia de la llei sagrada i això impedeix l'arribada del Messies. I encara més, no parlen hebreu -la llengua oficial d'Israel- sinó yiddish, que és la llengua tradicional dels jueus d'Europa central de l'Edat Mitjana.

Barbra Streisand va protagonitzar un clàssic del cinema sobre les comunitats jueves, "Yentl". És la història d'una dona que es fa passar per home per poder accedir al coneixement, a l'estudi dels textos sagrats. És una altra història de la repressió de la dona dins del judaisme, com hem vist ara amb la sèrie "Unorthodox"... Si alguna cosa tenen en comú totes les religions -especialment les més tancades i antiquades- és la repressió de la dona. En això s'assemblen la història dels jueus, dels musulmans i dels catòlics...

I també tenim la història d'"El violinista a la teulada". Potser és una de les versions més tendres de la vida tradicional dels jueus. És també la història del violinista que vol casar les seves filles i no té diners... També hi apareix l'element de discriminació històrica dels jueus.

Cada comunitat té particularitats, però els homes ortodoxos continuen vestint barrets negres els dies de cada dia, i els Satmar porten aquells enormes barrets folrats. Aquesta manera de viure la vida tan ancorada al passat hem vist també com els ha convertit en les principals víctimes del coronavirus. Per exemple, aquesta setmana a Nova York (a la comunitat de Brooklyn) van haver de dispersar un funeral multitudinari d'un rabí que el van voler fer, com sempre, amb tots els homes de la comunitat agafats dels braços. L'alcalde de Nova York va haver d'enviar-hi la policia. I passa el mateix al barri de Mea Sharim de Jerusalem. No han complert les mesures higièniques de les autoritats polítiques i per això són els que més s'han contagiat. I destaquen en entorns tan moderns com el de Nova York o, en el cas d'Israel, en un país amb molt pocs casos, i en tants aspectes tecnològics tan avançats.

 

Si vols, pots trobar aquí tots els articles d'en Toni Cruanyes.

ARXIVAT A:
Televisió

NOTÍCIES RELACIONADES

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut