Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
El suplement

L'home que va decidir com col·locar un astronauta a la Lluna

El divulgador científic Joan Anton Català ens explica el caràcter i la història de John Houbolt, l'enginyer de la NASA que va suar la cansalada perquè l'agència li fes cas

Actualitzat
TEMA:
Ciència

El 20 de juliol de 1969, quan Armstrong va comunicar que havien aterrat a la Lluna, Wernher von Braun, el dissenyador i constructor dels coets americans, es va aixecar des de la tribuna de convidats del centre de control a Houston, es va girar, i va preguntar: "On és John Houbolt?". El va trobar assegut al fons de la tribuna, i dirigint-se a ell va dir "Moltes gràcies, John! Ha funcionat perfectament". Els assistents, enginyers, periodistes, polítics... es van girar cap a aquell home de la darrera fila i van començar a aplaudir-lo, sense realment saber qui era. El divulgador científic Joan Anton Català ens explica qui va ser aquest home desconegut, però clau a la Nasa per aquella fita de la humanitat.

La història comença durant la famosa cursa de l'espai
L'octubre de 1957 els soviètics enlairaven el primer satèl·lit de la història, l'Sputnik 1, i un mes després l'Sputnik 2 amb Laika. L'Administració Eisenhower va reaccionar tard i malament, i els explotava, davant les càmeres, el projecte Vanguard, al desembre de 1957. No va ser fins al gener següent que van aconseguir finalment enlairar l'Explorer 1, el seu primer satèl·lit. Els EUA van crear, l'any 1958, el projecte Mercury, però  Eisenhower no hi creia gaire. L'any 1960 la Nasa, que feia poc que havia nascut, crea el projecte Apollo per portar l'home a la Lluna, sense cap suport pressupostari, de forma que simplement eren plans i idees sobre el paper.

L'home que va decidir com col·locar un astronauta a la Lluna

Per portar l'home a la Lluna tenien dues opcions
El que s'anomenava "vol directe" ("direct ascend"), es tractava de llançar un coet que arribés directament a la Lluna, baixés en vertical, i després tornés a pujar i retornés. El principal problema era que es necessitaria un coet extraordinàriament potent, cosa que l'any 1960 semblava complicadíssim de tenir (i més pensant com anaven endarrerits respecte als russos). La segona s'anomenava "Earth-Orbit Rendezvous" (acoblament en òrbita de la Terra), i es basava a acoblar a l'espai, a l'òrbita de la Terra, els components per anar a la Lluna, que haurien estat enlairats per coets prèviament. Tenia l'avantatge de no necessitar el coet tan potent de l'opció anterior. Els enginyers de la NASA estaven dividits sobre aquestes opcions.
 

I va aparèixer John Houbolt amb una tercera opció
John Houbolt era un enginyer de la NASA, fascinatper  estudiar les maniobres d'acoblament a l'espai. L'any 1960 va formular una tercera opció, anomenada "Lunar-Orbit Rendezvous" (acoblament en òrbita de la Lluna). Aquesta opció consistia a arribar a l'òrbita lunar, allà fer baixar només una petita nau a la Lluna, i després tornar a enlairar-la per acoblar-se a la part principal de la nau. La part que baixava era, llavors, abandonada a l'espai, per estalviar pes. Amb aquest disseny s'aconseguia alliberar pes, especialment per al vol de tornada. A més, el mòdul que baixaria a la Lluna també podia ser molt lleuger i només necessitar un petit motor per tornar-se a enlairar. Un altre avantatge era que permetia dissenyar la nau per mòduls, i només un, la càpsula, necessitaria entrar a l'atmosfera de la Terra i, per tant, portar escut tèrmic.

Com va encaixar aquesta idea, la NASA?
En aquells moments semblava ciència-ficció i perillosíssima. Si no funcionava, o hi havia qualsevol problema, els astronautes moririen allà, i en canvi l'opció d'acoblament a l'òrbita de la Terra, la segona, permetria al menys potser rescatar-los al trobar-se molt a prop. Houbolt es va marcar la defensa d'aquesta opció com un deure. Cap dels 2 grups més influents i potents de la NASA donaven suport a l'opció de Houbolt... però Houbolt no es rendia, convençut que era la forma més senzilla i barata.)

L'home que va decidir com col·locar un astronauta a la Lluna

El 1961 sabem que passa una cosa que ho canvia tot
John F. Kennedy arriba a la Casa Blanca. A l'abril té la seva pitjor setmana presidencial. Yuri Gagarin va a l'espai i la catàstrofe de Bahia Cochinos a Cuba. Influenciat pel seu vicepresident, Lyndon Johnson, un gran defensor de l'exploració de l'espai, comença a veure l'espai com un objectiu estratègic, no gaire convençut encara. El 25 de maig de 1961 es compromet, davant del Congrés, a anar a la Lluna abans que acabés aquella dècada. Era el que necessitava la NASA per establir, de ferm, el projecte Apollo i la gegantina inversió que es requerirà durant els anys següents.
En un procés llarg i ple d'entrebancs, l'opció de Houbolt va començar a rebre adeptes, especialment a mesura que l'opció d'ascens directe quedava pràcticament descartada per la impossibilitat tècnica de desenvolupar els potents coets necessaris dins d'aquella dècada, i quan els avantatges de pes de l'opció Houbolt quedaven clares respecte als de l'acoblament en òrbita terrestre.

Exemple de determinació i paciència
El juliol de 1962 la NASA declarava oficialment, després del total consens intern, que el mètode que l'Apollo utilizaria per a anar a la Lluna seria el de l'acoblament en òrbita lunar. Houbolt aquells dies es trobava en unes conferències a París. Un dels seus companys va veure la notícia i l'hi va comunicar, li va donar la mà i li va dir "felicito l'home que ha estalviat 20.000 milions de dòlars a la NASA". L'Administrador de la NASA, en James Webb, ho va anunciar fins i tot a pesar de la fortíssima oposició dels assessors científics del mateix Kennedy. Però el president, en una frase cèlebre i irònica, va dir que els seus assessors ho tenien malament, ja que "en Webb té el pressupost i, en canvi, els meus assessors tan sols em tenen a mi". Kennedy donava per tancada la discussió i donava suport a la NASA.

ARXIVAT A:
Ciència

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut