Les restes arqueològiques més antigues de la humanitat són tombes. La majoria eren megàlits, amb formes molt diverses. Des d'uns 5.000 anys abans de Crist...estem parlant del neolític i l'edat de bronze. Alguns són menhirs (pedres molt grans, llargues, acabades amb punxa, com el menhir famós que portava l'Obèlix). Hi ha el dolmen, que és com una taula gran de pedra. A Catalunya, tenim el dolmen de Vallgorguina, que tots els escolars hem visitat en algun moment...i després hi ha, per exemple, Stonehenge, a Anglaterra. Aquest ja és un monument molt més gran, perquè són quatre cercles concèntrics de pedra. Ja és del 3.000 abans de Crist. Devia ser tan sofisticada la seva construcció, que en aquell moment devien fer servir el que en diríem tecnologia punta, en l'època dels Picapedra... Els monuments funeraris prehistòrics No només eren un recordatori dels morts, sinó també llocs on sovint es feien sacrificis. D'animals o sacrificis humans...algunes coses els historiadors encara no les han pogut descobrir. Per exemple, no sabem què vol dir la forma de Stonehenge, a Anglaterra. Hi ha molts elements astronòmics que es van tenir en compte quan es va construir. Però, en un pas més en l'evolució de les civilitzacions, ja ens trobem amb una altra de les grans tombes. El model potser més reeixit i popular: les piràmides de l'Egipte imperial. Com més creien en el més enllà més grans eren els monuments que es feien en record dels que marxaven. També eren una forma de control social. Per què van construir aquelles piràmides tan grans? Tots els grans imperis antics tenien una certa obsessió per la vida d'ultratomba. Les piràmides eren cambres funeràries dedicades als faraons. Es creia que després de la mort, el faraó necessitaria exèrcits, riqueses i esclaus en el més enllà. Així que dins de les piràmides hi havien de cabre... doncs això, un exèrcit sencer si feia falta. S'entén aquesta visió de la vida després de la mort també en el fet que els embalsamaven. Bé, els convertien en mòmies i els posaven dins de sarcòfags. La idea era que dins de la piràmide estiguessin protegits. I que la grandesa de la piràmide fos un símbol de la grandesa del faraó. Els guerrers de terracota de Xian A milers de kilòmetres de distància d'Egipte, la Xina, i dos mil anys després, a Xian, es va construir un mausoleu de dos kilòmetres quadrats, amb la mateixa filosofia. El van fer per a l'emperador Qin Shi Huang, que va ser un dels grans unificadors de la Xina. Per a ell van construir més de 7.000 soldats i cavalls de terracota de mida real. El que és fascinant és que cadascun dels soldats té una característica diferent. És a dir, que no feien servir un sol motllo. Una feinada, i més amb la tecnologia d'aquella època. De moment només se n'han pogut desenterrar una petita part, ja que els Guerrers de Xian van ser enterrats i no se'n va saber res fins al 1974, quan es feien unes obres i ho van trobar per primer cop. Una feinada tan bestial, enterrada i oblidada durant 2.000 anys.   El Machu Pichu Al Perú hi havia la ciutat capital dels inques. La més bella d'aquella civilització, que també té un mausoleu monumental. Un bloc de pedra amb un interior en forma de volta que es feia servir per sacrificis rituals. És l'espai dedicat a la mort, els 140 edificis del Machu Pichu.   Els inques eren una societat bastant violenta, i que idolatrava els morts. Com els maies, a l'actual Mèxic, amb la monumental piràmide de Chichén Itzá... és també una construcció que era, a la vegada, un monument i forma part d'una ciutat més gran, que gairebé no es conserva en l'actualitat. Etimològicament, en idioma maia, vol dir "boca del pou dels itzaes", que es creu que fa referència a l'entrada a l'inframón, el lloc on viuen alguns déus, i també els morts...de fet, a les principals cultures precolombines s'observa també una certa obsessió de la mort... que ha arribat a través de la cultura mexicana, sobretot, avui en dia a les tradicions tan acolorides de los "muertitos". Ho expliquen molt bé a la pel·lícula "Coco" de Pixar.   La pel·lícula, amb la història de l'àvia Coco, mostra la tradició mexicana en què els morts que no són recordats per les seves famílies no poden arribar al paradís del més enllà. I és una mostra de la importància que les generacions anteriors han donat a la mort que, en canvi, avui sembla que hàgim oblidat... Ara ja no ens agrada tant venerar els avantpassats com a les civilitzacions antigues. Com més creien en el més enllà més grans eren els monuments que es feien en record dels que marxaven. També eren una forma de control social. En tot cas, avui només enfrontem la mort quan ens la trobem de cara.