El 23F, 40 anys després
L'intent de cop d'Estat perpetrat el 1981 pel general Tejero ens parla d'un autoritarisme antic d'Espanya que continua viu
El 23F, 40 anys després
El 23F, 40 anys després
El tinent coronel Antonio Tejero durant el cop d'estat del 23F del 1981
ANÀLISI

El 23F, 40 anys després

L'intent de cop d'Estat perpetrat el 1981 pel general Tejero ens parla d'un autoritarisme antic d'Espanya que continua viu

Actualitzat

Amb la detenció de Pablo Hasél i totes les manifestacions i els aldarulls, arrenquem legislatura catalana nova, que sembla marcada un altre cop per la llibertat d'expressió, la repressió, com si no acabéssim de girar full d'un autoritarisme antic d'Espanya, ja sigui a la política o a les lleis i als jutjats. Quaranta anys després, encara hi ha molts misteris al voltant d'aquells fets. El sumari del cas continua sent secret.

Incògnites obertes
Fins al punt que se n'han escrit molts llibres, se n'han fet pel·lícules i sèries... fins al punt que alguns defineixen el 23F com l'equivalent espanyol a l'assassinat de Kennedy, que encara ningú no sap qui hi havia al darrere. Avui, encara sense fer-se públic el sumari, el principal interrogant del 23F és si el rei Joan Carles hi estava d'acord. Només feia cinc anys que era cap d'Estat, immediatament després de la mort de Franco.

​Adolfo Suárez, cada vegada que obria més el règim, perdia suports entre els nostàlgics del franquisme. Però el que està clar és que tot ho feia amb el vistiplau del rei.

Joan Carles de Borbó i Adolfo Suárez
El rei va posar en marxa un procés per democratitzar Espanya fent molts equilibris, que es poden resumir, possiblement, en el nomenament de qui seria el seu president del govern i artífex de tot l'entramat constitucional, territorial i de partits polítics: Adolfo Suárez. Era un polític jove i d'aires moderns, però que havia estat secretari general del Movimiento, el partit del franquisme, i també ministre. Suárez, per tant, no havia d'aixecar suspicàcies en el búnquer, que és com s'anomena l'exèrcit i els sectors més retrògrads entre els franquistes. Però les coses no van ser tan fàcils: l'antiga guàrdia franquista no veia de bon ull l'estat de les autonomies ni la nova Constitució, entre moltes altres coses.

Gairebé tots els diputats es van amagar darrere el seu escó o a terra, però n'hi va haver tres que no: Adolfo Suárez, el líder del Partit Comunista, i el vicepresident, que també era general, Manuel Gutiérrez-Mellado. Fins i tot es va encarar a Tejero, però no va servir de res.

Adolfo Suárez, cada cop que obria més el règim, perdia suports entre els nostàlgics del franquisme. Però el que està clar és que tot ho feia amb el vistiplau del rei. La simbiosi entre tots dos era tan gran -i tan flagrant i il·legal- com que després s'ha sabut que el mateix Joan Carles va finançar amb capital estranger la fundació del partit de Suárez, la Unió de Centre Democràtic. Però va arribar el moment en què Suárez va deixar de ser útil al rei. Suárez va dimitir i llavors es va decidir que un dels seus vicepresidents, Leopoldo Calvo Sotelo, el substituiria. De fet, aquell 23 de febrer del 1981, al Congrés s'estava votant la seva investidura...

El minut a minut de l'operació Gàbia
A les dues del migdia, al voltant del Congrés dels Diputats, un grup de militars va iniciar l'anomenada operació Gàbia, al voltant de la carrera de San Jerónimo, de Madrid. Volien aïllar tots els diputats, per evitar que frenessin un pla que incloïa el control de Televisió Espanyola i Ràdio Nacional. A les 6 i vint minuts de la tarda, durant la segona volta de la votació d'investidura de Calvo-Sotelo, 288 guàrdies civils, arribats amb autocars, acordonaven el Congrés i el tinent coronel Antonio Tejero entrava a l'hemicicle...Tal com van immortalitzar els mitjans de comunicació que transmetien la sessió d'investidura.

Els telèfons de les institucions no van parar de sonar, la gent no sabia què estava passant. I la sospita generalitzada que l'exèrcit sencer era al darrere d'allò.

Gairebé tots els diputats es van amagar darrere el seu escó o a terra, però n'hi va haver tres que no: Adolfo Suárez, el líder del Partit Comunista, i un tercer home... El vicepresident, que també era general, Manuel Gutiérrez-Mellado. Fins i tot es va encarar a Tejero, però no va servir de res. Tejero els va dir que esperaven l'arribada de l'autoritat militar competent. Els telèfons de les institucions no van parar de sonar, la gent no sabia què estava passant. I la sospita generalitzada que l'exèrcit al complet estava al darrere d'allò. De fet, com a prova dels còmplices amb què comptava Tejero, a València el tinent general Jaime Milans del Bosch va declarar l'estat d'excepció i va treure els tancs al carrer.

El 23F, 40 anys després
Tejero després d'irrompre al Congrés dels Diputats el 23-F (EFE)

Preparats per a l'exili 
Aquell dia, molts líders polítics van amagar-se i d'altres van començar a pensar a marxar cap a l'exili. Entre ells, el lehendakari Carlos Garaikoetxea, perquè una de les queixes dels militars era l'estat de les autonomies. D'aquella nit va ser cèlebre també la trucada que Jordi Pujol, president de la Generalitat, va fer al rei per saber què passava, i Joan Carles li hauria respost amb un col·loquial "Tranquil, Jordi, tranquil..." La Trinca popularitzaria l'ambient d'aquelles hores amb la cançó titulada "Dansa del sabre". Hi havia por que es tornés enrere en el procés democràtic de la Transició i el rei Joan Carles va trigar fins a un quart de dues de la matinada a aparèixer per televisió, vestit com a màxim comandant de l'exèrcit, per desautoritzar el cop d'Estat.

El paper del rei
Sempre hi ha hagut la sospita de fins a quin punt el rei coneixia el cop d'Estat o fins i tot hi era al darrere... Segons Paul Preston, que és el millor biògraf del rei, el més acadèmic, Joan Carles es va deixar estimar pels militars. És a dir, ell hauria dit en cercles privats, i per no perdre el suport de l'exèrcit, que no estava d'acord amb el que estava fent Suárez. I alguns generals van interpretar que el rei els demanava actuar. Un dels qure semblava ser-hi al darrere va ser Alfonso Armada, que era possiblement el general amb més prestigi de l'exèrcit en aquell moment. I tothom assumeix que Armada no hauria fet res sense el vistiplau del rei. En tot cas, com dèiem, el sumari del cas encara avui és secret. I la culpa va recaure en Tejero i Milans del Bosch, que van anar a la presó. Condemnat a 30 anys l'un, i l'altre en va sortir al cap de 10.

Quines conseqüències polítiques va tenir el 23F?
Alguns diuen que ja va tenir efecte immediatament. El govern de Calvo-Sotelo va néixer sense futur i al cap d'un any, el 1982, els socialistes van guanyar les eleccions per primera vegada. Però el PSOE no va desenvolupar un programa de ruptura amb l'administració heretada del règim anterior, sinó que va aplicar, això sí, polítiques socialdemòcrates, però dins un marc d'estabilitat de la monarquia parlamentària. El català Narcís Serra va ser el ministre de Defensa que va saber encarrilar l'exèrcit cap a la nova realitat democràtica del país. Però no ho va fer amb càstigs ni purgues internes, sinó amb incentius. Així es va poder mantenir a ratlla els generals, mentre el PSOE va liderar uns canvis socials molt importants.

El 23F i l'estat de les autonomies
Tots els partits -menys els nacionalistes bascs i catalans- van pactar la llei orgànica d'Harmonització del Procés Autònomic, la LOAPA, que efectivament va semblar que frenava la descentralització de l'Estat durant uns anys. Potser sí que, en això, el cop d'Estat va tenir una part d'èxit.

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut