Bielorússia i l'Alt Karabakh, conflictes oberts des de l'URSS
Revifen els combats a l'Alt Karabakh, una guerra que exemplifica els conflictes territorials que van quedar penjats amb la desintegració de l'imperi més gran del segle XX
Bielorússia i l'Alt Karabakh, conflictes oberts des de l'URSS
ANÀLISI

Bielorússia i l'Alt Karabakh, conflictes oberts des de l'URSS

Revifen els combats a l'Alt Karabakh, una guerra que exemplifica els conflictes territorials que van quedar penjats amb la desintegració de l'imperi més gran del segle XX

Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Eduardo Galeano, historiador uruguaià del segle XX molt influent, deia que les guerres serveixen per aprendre geografia perquè, de cop, el món posa els ulls en un lloc en què fins ara no ens havíem fixat. Ara ha tornat una vella guerra que s'arrossega des de finals dels 80 en un racó de món pràcticament oblidat i en el qual molt probablement deixarem de fixar-nos pocs dies després que deixi de generar titulars: l'Alt Karabakh. Però algú aprendrà a situar un lloc en el mapa.

L'URSS tenia 300 milions d'habitants amb orígens ètnics, culturals, lingüístics i amb sentiments d'identitat col·lectiva molt diferents.

Entre Armènia i l'Azerbaidjan

L'Alt Karabakh és un territori poblat amb gent d'Armènia que es volen independitzar, però que pertanyen a la República de l'Azerbaidjan, que abans formava part de la Unió Soviètica. Està situat entre els radis d'acció de Turquia, Rússia i l'Iran. En una setmana hi ha hagut més de 100 morts i molts ferits. I els atacs continuen per les dues bandes. S'ha reprès un conflicte que porta trenta anys latent. Per tant, no podem obviar el que passa en aquest lloc de nom gairebé impronunciable. Es diu Alt Karabakh, però quan en vam començar a parlar va ser el 1988 i llavors en dèiem Nagorno Karabakh, que és el nom que tenia a l'època soviètica.

L'URSS tenia 300 milions d'habitants amb orígens ètnics, culturals, lingüístics i amb sentiments d'identitat col·lectiva molt diferents. Un imperi que comprenia des d'Europa fins a gairebé tot Àsia, en extensió. A banda de la Unió Soviètica, hi havia els països satèl·lit a l'Europa de l'Est. Un imperi que va forjar Stalin i que va enderrocar Mikhaïl Gorbatxov, que va ser molt popular als 80 i als 90.

Gorbatxov va impulsar unes reformes estructurals conegudes com a "perestroika" (que vol dir reforma, canvi) i "glasnost" (que vol dir transparència). Són paraules que la gent més gran segur que recorda, perquè estaven a l'ordre del dia, sortien a tots els diaris en aquella època. Semblava que amb Gorbatxov l'URSS s'obria a la democràcia. Però el que va passar va ser que el lideratge de Gorbatxov era molt feble. La falta de recursos va anar acompanyada d'un descontrol del poder centralitzat des de Moscou. Hi havia una batalla interna: els renovadors i confederals de Gorbatxov d'una banda, i els conservadors, més centralistes, de l'altra. Això dins del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Però a cada república, la debilitat de Moscou es va interpretar com un empoderament dels dirigents comunistes locals, que, a més, es van anar fent forts a mesura que reprenien els discursos nacionals propis.

El desencadenant de la desintegració de l'URSS no van ser les petites Estònia, Letònia i Lituània. Qui va rebel·lar-se contra la unitat de l'URSS va ser Borís Ieltsin.

Bielorrússia i l'Alt-Karabagh, conflictes oberts des de l'URSS
 

Revifada dels sentiments nacionals de les repúbliques

En casos com els països bàltics, va ser immediat, perquè se sentien sotmesos per la força des de la Segona Guerra Mundial. Però el desencadenant de la desintegració de l'URSS no van ser les petites Estònia, Letònia i Lituània. Qui va rebel·lar-se contra la unitat de l'URSS va ser a Borís Ieltsin. Des del 1989 era el president de la Federació Russa, però en poc temps va ser més que això.

Al cap d'un any, el 12 de juny del 1990, va declarar la sobirania del seu territori. En el fons, Ieltsin, des de fora del politburó, del cor del Partit Comunista Soviètic, va accelerar les reformes que havien de portar el país cap a un sistema de lliure mercat i una certa democràcia a la zona occidental. Ieltsin va guanyar el pols a Gorbatxov, amb un cop d'estat dels més conservadors inclòs. Va ser un cop fallit, però que va deixar fora de joc Gorbatxov. I Ieltsin no només va prendre el poder a Moscou, sinó que també va afavorir la desintegració de l'URSS, que va acabar dividida en els actuals països independents. Si la gran Rússia es desentenia de la Unió Soviètica, era previsible que també en marxessin els països més petits o amb una identitat pròpia més marcada. Des de Geòrgia a Moldàvia o Armènia.

Encara hi ha països amb grans conflictes interns

És el cas d'Ucraïna o Bielorússia. En aquell moment únic, en què l'Imperi estava tan afeblit, alguns països van caure ràpidament del costat occidental (com les repúbliques bàltiques, que avui formen part de la Unió Europea) i altres van mantenir la manera de fer de l'època soviètica i encara tenen grans dependències econòmiques i polítiques de Moscou, com la Bielorússia de Lukaixenko encara avui.

Putin ha tornat a exercir un lideratge indiscutible, gairebé com el dels temps dels tsars o dels primers líders de l'URSS. El nacionalisme rus avui intenta jugar el paper de gran potència dels anys de la guerra freda. El comunisme estalinista ha estat substituït pel nacionalisme rus, i la voluntat d'expansió continua: des de Sibèria i l'Àrtic, on busquen recursos naturals, fins a conflictes oberts com el de Síria, on l'exèrcit rus juga un paper propi de la segona meitat del segle XX.

Hi ha un grup internacional de vigilància sobre l'Alt Karabakh, amb Rússia, França i els Estats Units, però Moscou, París i Washington prefereixen mirar cap a un altre costat.

La guerra a l'Alt Karabakh ja fa 30 anys que dura

De l'URSS en van resultar 15 estats independents i actualment reconeguts amb seient a les Nacions Unides. Des de l'Uzbekistan, a l'Àsia Central, a Moldàvia, a l'Europa de l'Est. Però també hi ha sis regions o nacions independents "de facto" o que ho intenten amb conflictes més o menys oberts. Són Txetxènia i el Daguestan, que es volen independitzar de Rússia. La mà de ferro de Putin ho ha aturat amb atacs sanguinaris i sense miraments. I després hi ha Transnístria, que és una regió de Moldàvia que és independent de fet, tot i que no és reconeguda. També hi ha Abkhàzia i Ossètia del Sud, a Geòrgia, en una situació similar.

I a l'Azerbaidjan, aquesta regió que comentàvem: l'Alt Karabakh, tot i estar governada pels independentistes des de fa 30 anys i comptar amb el suport d'Armènia i alguns països en què els armenis tenen influència, no sembla que hagi de poder ser independent en el futur immediat. El cas d'Alt Karabakh és el típic de "realpolitik". Una població clarament decantada cap a la independència però que no la pot fer efectiva. El conflicte és violent, i molt allunyat de la mirada de la premsa occidental. Hi ha un grup internacional de vigilància sobre l'Alt Karabakh, amb Rússia, França i els Estats Units, però Moscou, París i Washington prefereixen mirar cap a un altre costat. Un dia podem parlar del cinisme dels grans països respecte als conflictes en llocs on no hi ha petroli ni hi tenen interessos... però això ja seria una altra història.

Trobaràs tots els articles d'en Toni Cruanyes per a "El suplement" al web de Catalunya Ràdio.

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut