Tornarem a ser estiuejants?

L'estiueig de tota la vida no era per moure's contínuament, o per descobrir llocs nous o exòtics. L'estiueig volia dir, senzillament, passar l'estiu en un lloc diferent de la residència habitual. I va fer-se molt popular entre les classes benestants de les ciutats industrials. Barcelona és el gran exemple per a nosaltres. A finals del segle XIX, els burgesos rics enviaven les dones, els fills i els avis que tenien a càrrec a una població no gaire llunyana perquè sortissin de la contaminació i la massificació de la gran ciutat. L'objectiu era buscar aire pur i espais oberts. De fet, entre els primers grans impulsors del que serien les colònies d'estiueig, hi havia els metges... que enviaven la gent a "prendre banys de mar o les aigües" o recomanaven "canviar d'aires"... i és que la contaminació que va provocar la Revolució Industrial va provocar molts problemes respiratoris. Realment, sense consciència pel medi ambient, i amb una classe dirigent que buscava només el benefici econòmic, el nou proletariat va tenir moltes malalties i morts prematures pel fum de les fàbriques. Eren focus d'epidèmies... una paraula que hem trigat a tornar-la a sentir: epidèmia. (Unsplash) Les comarques de Barcelona són les que tenen més colònies d'estiueig. Era un valor afegit que s'hi pogués arribar fàcilment. Així, sobretot Sitges i les poblacions del Maresme van ser les principals destinacions d'estiueig. Però també Bellaterra, Gelida, Cerdanyola, Montcada i Reixac... llocs ideals perquè els nens fessin esport i anessin en bicicleta! A la meva generació, ens va marcar "Verano azul", i realment nosaltres encara vam viure aquell concepte de passar els estius a la casa dels avis o amb uns cosins que vivien en un ambient més rural... això és herència d'aquells modernistes de Barcelona que, amb la seva sola presència, van convertir pobles com Vilassar de Mar, Cardedeu o l'Ametlla del Vallès en petits centres d'arquitectura modernista. El meu poble, Canet de Mar, n'és un molt bon exemple, ja que és on vivia la família de la dona de Lluís Domènech i Montaner... la seva història d'amor podria ser la d'un amor d'estiu... Només pel fet que la gent rica de Barcelona volgués anar a aquells pobles, que -és clar- no havien de tenir indústria, o no gaire, perquè justament fugien de les fàbriques... doncs això, només perquè hi anessin els rics volia dir que es construïen o milloraven les xarxes de carreteres i de ferrocarrils. En el cas del Maresme, ja existien perquè hi havia indústria incipient. Però un exemple d'eix ferroviari fet expressament seria el de Barcelona-Puigcerdà. Després hi hauria l'arquitectura de les cases particulars, que dèiem abans, però també projectes públics com el passeig dels Anglesos, a Caldes d'Estrac. O els Xalets Suïssos de Santa Maria de Corcó, al Collsacabra... hotels, colònies, cases col·lectives... En aquella època, els balnearis es van posar molt de moda. Avui en diríem "spas", i el consum que en fem és d'una hora amb un massatge, potser una tarda amb les aigües termals o, a molt estirar, un cap de setmana, amb aquests paquets de regal que s'han fet tan populars. Però en aquella època els balnearis eren per passar-hi setmanes o mesos sencers... per això els que hi passaven temporades acabaven fent-se amics de les elits locals: els metges, capellans, mestres... i feien donacions dineràries en forma d'obres, però també moltes vegades eren els principals patrocinadors de les festes. La veritat és que, si ho penses bé, més enllà dels diners que aportaven, sovint els interessos entre els nouvinguts i els autòctons eren contraris. Sobretot en els usos dels espais: un bosc podia ser ideal perquè els estiuejants hi passegessin, però els propietaris forestals volien talar els arbres o construir-hi per treure'n més beneficis D'una banda, els empresaris del tèxtil van treure molt profit de la Primera Guerra Mundial, venent a totes bandes; s'hi van fer literalment d'or. I també van millorar les condicions salarials dels treballadors de les fàbriques, que van començar a imitar els seus amos i a buscar lloc per estiuejar fora de Barcelona. Tot això va significar una inflació de preus i va provocar el que avui en diríem "gentrificació"... és a dir, que població de tota la vida d'aquests pobles d'estiueig es va veure desplaçada per la gent de Barcelona. A finals del segle XIX, a la premsa catalana ja es començava a parlar de turisme, però aquesta paraula no existia. No es feia servir. Al turista se li deia "banyista", "excursionista" i, la que va fer més fortuna, el concepte "estiuejant". De fet, del turisme, els que en parlaven en termes econòmics en deien "la indústria dels forasters"... no va ser fins als anys 30 que es van generalitzar les vacances a les fàbriques i, arreu del món, es va crear aquest sector que ara mateix pateix tant pel coronavirus.

Tornarem a ser estiuejants?

No va ser fins als anys 30 que es van generalitzar les vacances a les fàbriques i, arreu del món, es va crear el turisme, que ara mateix pateix tant pel coronavirus.