El 27 de març del 1994, Maria Àngels Feliu arriba a casa seva després d'un any i mig de captiveri.

Anava al seient del darrere d'un turisme de la Guàrdia Civil. Al seu costat hi anava el tinent coronel Gómez Alarcón, que, a partir d'aquell moment, seria l'encarregat de les investigacions per descobrir els autèntics segrestadors. L'alliberament obria un dubte, més que seriós, de la culpabilitat de Bassa i Casals.

La Maria Àngels, dins d'aquell cotxe, va entrar al mateix pàrquing on, 16 mesos abans, l'havien segrestat Guirado i Zambrano. Aquesta vegada l'esperaven el seu germà Tomàs, amb qui es va fer una abraçada molt sentida, el seu pare i la seva mare, que gairebé es barallaven per abraçar-la. Portava posada una bata blanca de l'Hospital de Sant Pau. La farmacèutica ho recordava així:

"La Guàrdia Civil em porta cap a casa i em trobo el meu pis ple de gent. Els meus fills, no els vaig veure pas. Eren les 7 del matí, em sembla. Després vaig anar al pis del meu germà i van començar les declaracions. En aquell moment, jo el que volia era la meva família; va anar tot al revés de com jo pensava."

La Maria Àngels va estar dues hores declarant. L'escoltaven els agents de la Guàrdia Civil, el fiscal Carlos Garzenmüller i el jutge Pinsach. No els va donar cap pista que permetés detenir ningú de manera immediata.

Després de l'eufòria, la pregunta que tothom es feia era: s'havia pagat un rescat? L'advocat Capdevila es va fer un fart de negar-ho.

Guirado i Zambrano continuaven a la policia local d'Olot fent els serveis normals, callant, dissimulant i sense entendre què havia passat. Com és que "el pardalet" havia volat de la gàbia i ells no en sabien res?

Cap a les 12 de migdia del Diumenge de Rams, envoltada per la família i aplaudida per desenes d'olotins que es miraven l'escena, la Maria Àngels va sortir a la porta de casa seva per atendre l'eixam de periodistes que l'esperava.

Podria semblar que el malson s'havia acabat, però no. Començava el malson de recuperar-se físicament i anímicament però, sobretot, començava el malson de sentir-se constantment observada i qüestionada.

Per intentar passar pàgina del tot, la família Feliu va creure que si la Maria Àngels feia una roda de premsa els mitjans els deixarien tranquils. La cita va ser l'1 d'abril en un hotel d'Olot.

Malauradament, aquella roda de premsa no va ser el final de res. El segrest va continuar molt present als mitjans i a les converses de la gent.