20 de novembre de 1993. Olot fa cinc minuts de silenci per denunciar un any del segrest de Maria Àngels Feliu. Al "garito", des que hi ha llum, la Maria Àngels pot llegir alguns llibres que li porta l'Iñaki. En un, entre les pàgines, hi troba una foto del mateix Sebastià Comas.

"Em van baixar un llibre de la Caixa de Manlleu. Vaig trobar-hi una foto dintre; la vaig agafar i el primer que vaig fer és cremar-la. Tenia por que entressin i trobessin alguna cosa. No podia deixar cap pista allà dintre."

A fora, els investigadors, el fiscal i el jutge Pinsach continuen donant voltes a com inculpar Casals i Bassa, però no ho tenen fàcil: diversos testimonis avalen la innocència dels detinguts, entre ells una grafòloga, que insisteix que la lletra del sobre no és la de Bassa, sinó la d'una dona.

Aquell novembre i desembre, els mitjans publiquen moltes fotos del jutge Pinsach, i en totes fa molt mala cara. Aquell home ho estava passant realment malament, fins al punt que havia demanat un trasllat a la Bisbal (el Consell General del Poder Judicial l'hi va denegar i el va obligar a acabar el sumari).

Segon Nadal sense la Maria Àngels

Els segrestadors continuen buscant la manera de cobrar el rescat. El 23 de desembre, Ramon Ullastre, utilitzant el distorsionador de veu, truca a casa del Xavier Feliu, germà de la Maria Àngels, i proposa trobar-se en un bar de la Jonquera. No hi ha manera.

La família Feliu viu immersa en una angoixa i una desesperança cada cop més intenses. És el segon Nadal sense la Maria Àngels.

El jutge Pinsach no parla obertament d'assassinat, però utilitza un article del Codi Penal que dona per fet que la víctima és morta. Els mitjans de comunicació compren aquesta versió.

La víctima, els segrestadors, la família, els investigadors... Tothom està tip d'esperar. El sensacionalisme, els aprofitats i les màquines de la veritat no ho posen pas més fàcil.