El poder hipnòtic d'una bona foto

És la imatge que et dona la benvinguda a la galeria reservada per als premis Pulitzer de fotografia al NewsMuseum de Washington DC. I no me la puc treure del cap.

Se m'ha quedat gravada. I no és que sigui més impactant que milers d'altres que acumula la meva memòria visual.

Tampoc és una instantània informativa. De fet, si la traguéssim del context d'un museu de les notícies i la pengéssim a la paret d'una casa particular, el visitant curiós preguntaria: "On vas fotografiar aquests nens? A quin país?"

I en canvi, se't queda gravada. La mirada, la rialla, la precocitat del genet confiat, els cabells remoguts en l'aire, els peus descalços...  i a la vegada la velocitat, la fortalesa, la tensió a cada múscul, el galop decidit del cavall...

No és cap casualitat que el seu autor, Don Bartletti, fotoperiodista de "Los Angeles Times", la consideri una de les fotografies més evocadores i lluminoses del seu viatge resseguint el camí desesperat de nens de Centreamèrica cap als Estats Units. Un treball, en el seu conjunt, que el 2003 li suposaria endur-se un premi Pulitzer. I una foto intuïtiva, feta des de dalt d'un vagó de tren carregat de menors furtius sorpresos i animats per l'aparició d'un cavall amb un nen i una nena mexicans, "Chiapas racers" titularia la foto, sorgits del no res.

Però Don Bartletti era allà i va prémer el botó que captaria un instant màgic, únic, irrepetible...

Com altres que s'han convertit, per bé, o més habitualment, per mal, en moments icònics del fotoperiodisme dels segles XX i XXI.

Doncs bé, som afortunats. Aquesta primavera Barcelona torna a ser una de les primeres ciutats del món on es mostren les sis fotografies nominades com a World Press Photo 2018 (CCCB, fins al 27 de maig). Entre elles, la guanyadora, de Ronaldo Schemidt, de l'Agència France Presse, amb un opositor veneçolà fugint d'una bola de foc que gairebé se l'empassa a Caracas.

Pura fotografia "breaking news", molt potent, informativa 100%... Una imatge que transmet esperit i que pràcticament et fa notar l'escalfor de les flames.

Com aquell patiment, dolor, amor i mirada íntima, d'aquella mare, la Fàtima, coberta amb un niqab agafant el seu fill ferit, en Said, que el fotoperiodista Samuel Aranda va captar el 2011 a la guerra del Iemen.

O banderes aixecades per soldats esgotats, o una nena corrent despullada i adolorida pel napalm, o un cos inert i enganxat a la sorra d'una platja turca...

Pura realitat. Massa dolor. Potser per això avui jo em quedo amb la mirada d'aquests nens sense nom, corredors determinats dalt d'un cavall. Com diu Don Bartletti, una imatge que "transmet un sentiment d'alegria i d'esperança enmig de tanta pobresa".