presó de Wad-Ras
Exterior de la presó de Wad-Ras
ANÀLISI

Wad-Ras, la presó més antiga de Catalunya

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Laura Rosel

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

Us saludem a aquesta hora des de Wad-Ras, l'única presó exclusivament de dones i l'única de tot el sistema penitenciari català que té un mòdul de mares, on les internes viuen amb els seus fills.

Els últims anys n'hem parlat molt, de les presons, perquè l'actualitat política ens hi portava. De Lledoners, sobretot, i també de Mas d'Enric i de Puig de les Basses. La condemna als líders del procés en ha permès obrir una finestra a una realitat de la nostra societat que sempre cau en l'oblit. Ara que els polítics ja no hi són, les presons tornen a quedar a l'ombra, al marge del dia a dia, i és servei públic evitar que això passi. Per això a partir d'avui, cada mes, "El matí de Catalunya Ràdio" parlarà de presons, des de les presons, donant veu a les persones que hi viuen, per saber com estan i per saber com veuen el món des de l'altra banda dels murs.

A les presons hi ha unes 8.000 persones: la majoria, homes; tot just unes 600 són dones: el 7% del total. Les dones són les oblidades entre els oblidats. Per a elles, el pas per la presó implica una doble condemna. La primera, relacionada amb el delicte que han comès i, la segona, per la transgressió del rol que tradicionalment la societat els ha reservat com a suport principal en les càrregues familiars. Les diferències de gènere també són evidents en aquest àmbit. Les dones delinqueixen de manera diferent, es comporten diferent i viuen la presó de manera diferent. Volem conèixer aquesta realitat.

Laura Rosel i Albert Mercadé a l'interior de Wad-Ras (Catalunya Ràdio / Pau Venteo)

Torno al començament. Una realitat que, des de la tardor del 2017, els 9 presos independentistes van ajudar a visibilitzar i amb ells es van plantejar alguns debats que encara ens interpel·len. El paper de la presó com a càstig o com a reinserció, la seva funció dins la societat del segle XXI, l'interrogant que la investigadora i activista nord-americana Angela Davis llançava des de Tigre de Paper: "Podem abolir les presons?"

Des de la seva cel·la, el president d'Òmnium Cultural hi buscava una resposta, estirant el fil de la pròpia experiència, i advertia que "acabar complint condemna en una presó pot dependre d'haver nascut un carrer més amunt o més avall de les ciutats que compartim. Arreu del món les presons són grans ciutats al marge de tot, oblidades. Hi vivim d'esquena perquè som incapaços de resoldre amb valentia la complexitat que hi ha rere cada cel·la." I apostava, Cuixart, pels models de presó que prioritzen condemnes de menys reixes i més autonomia, perquè "s'han demostrat eficients per disminuir la reincidència". En aquest sentit, a Catalunya, on la competència en matèria penitenciària està traspassada des del 1983, la resocialització va guanyant terreny a la coerció. Al seu moment, es va reclamar el traspàs per un motiu de fons, per una idea de país que 40 anys després continua sent un dels indicadors de la qualitat humana i social d'un territori.

Anar al contingut