Víctimes oblidades i maltractades

"Ningú no hauria de viure mai el que hem viscut. Però si mai torna a passar una barbaritat així, només demano que les víctimes d'un atemptat rebin tot el suport que necessiten, i no se sentin mai soles i oblidades." És la veu d'una de les 355 persones reconegudes com a víctimes en la sentència del 17-A, els atemptats de fa cinc anys a Barcelona i Cambrils que van matar 16 persones. Les crítiques per l'oblit a les víctimes no són noves. Ja en la primera sentència que va redactar el magistrat de l'Audiència Nacional Félix Alonso Guevara, en alguns paràgrafs de les més de 1000 pàgines, reconeixia que les víctimes d'aquests atemptats, és a dir, de les dues explosions a Alcanar, de l'atropellament a la Rambla de Barcelona i l'atac a Cambrils, havien estat les grans oblidades de la instrucció i explicitava que totes elles mereixien "el reconeixement que aquesta condició comporta, a més de la compensació econòmica per via administrativa i l'encara més essencial dret a la memòria històrica". Diumenge, el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el màxim responsable del cos fa 5 anys, reconeixia en una entrevista a La Vanguardia que la societat no ha estat generosa amb les víctimes dels atemptats del 17-A. Perquè -afegia- quan una persona perd una persona estimada en un atemptat ha de rebre els ànims de la societat, de l'administració i això no vol dir només diners i recursos públics, sinó un suport que no s'ha donat amb la profunditat que s'hauria d'haver donat, més basat en les seves necessitats humanes. Només 130 de les 355 persones afectades pels atemptats han aconseguit algun tipus d'indemnització. "Això no va de diners", deia Trapero, "va de gestos." En un dia com avui, elles, les víctimes reconegudes i les que lluiten perquè se les reconegui, tornaran a reviure tota l'angoixa i tot el patiment que van viure fa cinc anys. Per a la majoria el temps es va congelar aquell 17 d'agost del 2017. Tant de bo, totes les institucions, i tota la societat, faci el que calgui perquè sentin l'escalf i l'acompanyament humà que pot alleugerir però mai reparar el que van viure, i van perdre, un dia com avui pel simple fet de ser allà on eren.