Un país en punt mort
Un país en punt mort
El candidat d'ERC, Pere Aragonès, amb el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez (ACN/Bernat Vilaró)
ANÀLISI

Un país en punt mort

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

Gairebé tres mesos després de les eleccions, els dos partits que han governat a la Generalitat els últims anys han entrat en un carreró sense sortida i la idea de tornar a les urnes ha deixat de ser una amenaça per esperonar l'acord o un malson per fer-los tocar de peus a terra. La repetició electoral pren forma i cada cop és més una certesa. Això sí: ningú vol carregar aquest mort a l'esquena. 

Si finalment no hi ha acord per investir president i per formar govern... calcem-nos, i preparem-nos per a l'espectacle lamentable (capítol 134) que oferiran els partits assenyalant-se amb el dit i acusant-se mútuament del fracàs.

A hores d'ara, les converses estan bloquejades. Per tant, d'una banda tenim el bloqueig polític, amb un govern que fa més d'un any que es va donar a si mateix per liquidat i que es va quedar sense president fa vuit mesos. De l'altra, tenim el descrèdit de les institucions, en especial de la Generalitat, que cada dia que passa va quedant més difuminada, amb un govern en funcions mirant d'aïllar-se de la brega partidista i intentant salvar l'agenda del dia, sense poder projectar res amb una perspectiva de mesos o anys. Això vol dir que el país perd pistonada: l'economia, el teixit empresarial, les infraestructures i totes les carpetes socials avancen sense impuls. 

Tenim també l'independentisme sense esma (com el Barça ahir). El 52% aconseguit a les eleccions del 14F havia de servir per alguna cosa gran, gairebé màgica, que ningú va gosar concretar en el seu moment però que es venia molt bé com a eslògan de campanya. Aquest 52% està a punt de convertir-se en el detonant per esquerdar definitivament el bloc. 

Bloqueig i fastigueig van de la mà. 

Fa quinze anys, el 2006, quan es va aprovar la reforma de l'Estatut, l'independentisme era l'opció minoritària entre els catalans. Tot just arribava al 15%. Si prenem aquell punt com a referència, la progressió de l'independentisme com a moviment social i polític ha estat fulgurant, fins a convertir-se en l'opció transversal i majoritària, amb el 52% actual. 

I ara?

Em ve al cap Ana Rosa Quintana, que a principis del 2018 es vantava d'haver acabat amb el procés perquè havia captat i esbombat els missatges de Signal entre Toni Comín i Carles Puigdemont en un dels moments més delicats després del referèndum. Va menystenir, Ana Rosa, la capacitat autodestructiva dels actors del procés. 

Anar al contingut