Un fracàs dolorós com a societat

Hi ha una noia de setze anys. Setze. Greu, a l'UCI, després d'una agressió salvatge a Igualada, la nit de la castanyada. Una barbaritat. Quin fracàs més gran i més dolorós com a societat, que les nostres noies no puguin anar tranquil·les pel carrer, que es juguin la vida i la integritat física cada cop que surten de casa, pel simple fet de ser dones. A les filles se'ls diu "vigila" quan surten de casa. Als fills, no. Perquè elles corren un risc evident. Cada dia: per festa major, per la castanyada i un cap de setmana qualsevol. Com seria començar a dir a les filles "passa-t'ho bé" i als fills "vigila"? Com seria començar a analitzar com anava vestit, què havia begut, amb qui havia quedat, què havia dit, on havia anat ell? L'Iu Forn es confessa, al Nacional, avui: diu que ha intentat posar-se en la pell dels pares d'aquesta noia i que no se'n surt, perquè la situació és d'una ferocitat inimaginable. Et convido, Iu, ens convido a tots a posar-nos a la pell dels pares d'ells. Deuen sentir vergonya? Fàstic? Deuen sentir que han fracassat com a pares? Es deuen preguntar en quin moment aquell nen que jugava a legos s'ha convertit en una bèstia capaç de fer una cosa així? I tots, com a societat, en quin a mesura ens sentim responsables d'aquest fracàs col·lectiu? Polítics, mestres, famílies, periodistes, metges, youtubers... ho estem fent francament malament perquè avui aquesta noia de 16 anys sigui a l'UCI. El que és personal torna a ser polític. No ho ha deixat de ser mai. I cada vegada que salta la notícia d'una violació aquest lema, que a més de lema és una realitat com un temple, torna amb fúria. I la fúria és molt a prop de la ira, que és una emoció primària, des d'on és difícil construir res. Excepte en aquest cas. La filòsofa nord-americana Martha Nussbaum, premi Príncep d'Astúries 2012, ha arribat a la conclusió que en aquest tema, la ira ha estat útil, ha estat productiva: ajuda a protegir la dignitat de les dones, genera mobilitzacions, fa visible una realitat duríssima i implica políticament la gent jove. Sense la ira que als últims anys ha fet sortir milers de dones al carrer després de cada agressió i cadad 8M, no s'haurien esmenat sentències denigrants com la primera que es va dictar de la violació en grup de Pamplona. La ira que des d'ahir corre a les xarxes, a Twitter, amb milers de missatges que han convertit "Igualada" en tendència a Espanya; la ira que va fer sortir milers de persones a les vuit del vespre a les places dels pobles i de les ciutats s'ha de canalitzar perquè el violador, qui ha comès aquesta salvatjada, carregui efectivament amb la seva responsabilitat, i perquè es combati legalment i políticament la injustícia. Aprofitem, com a societat, aquesta ira que avui tots sentim, per construir alguna cosa millor, un espai on les nostres filles, que avui són nenes o les que ja són adolescents, o nosaltres mateixes, puguem sortir al carrer sense por, sense que ens assetgin, ni ens violin, sense que se'ns faci de nit per sempre.