Trenar un nou consens per la llengua

Venim d'un cap de setmana peculiar. Pel que fa al temps, com a mínim. Primer cap de setmana d'abril, amb temperatures de gener. Glaçades pràcticament arreu de Catalunya, avís de nevades a cotes baixes, vent i termòmetres avall. Embús a la C-16 pels cotxes que circulaven sense cadenes. Temps distòpic. Com si fóssim a l'hivern. Notícies distòpiques, també. Com si fóssim dècades enrere, amb milers de persones tornant a sortir al carrer en defensa del català a l'escola. Les sentències que obliguen a fer el 25% de les classes en castellà floreixen. Van caient aquí i allà, i ni el govern ni les institucions han trobat la manera de fer-hi front. Sense una resposta efectiva, les direccions de les escoles queden desemparades. La immersió lingüística va ser un programa molt útil als 80 i 90 per crear una xarxa escolar amb una llengua vehicular única. Va evitar que es consolidessin comunitats separades per raons de llengua i -el més important- es va fer amb un gran consens polític i social. Un consens que ara s'ha de tornar a invocar. Però que topa una vegada i una altra amb una paret: un mur de bardisses, que són les discrepàncies polítiques que fan inviable l'acord. La llengua és un element de cohesió social, potser el més potent. Però encara és més potent la capacitat paralitzadora del partidisme i de la miopia aguda de la política. La llengua i l'ensenyament només se salvaran si es tornen a sustentar en un consens de país. Un consens que ha de ser polític i social. I que ara no existeix. Per deixadesa, per interès o per mirades desenfocades. El consens no hi és i cal trenar-lo de nou, falcar-lo. Tornar a cosir la complicitat imprescindible entre institucions i escola, institucions i carrer, per blindar la llengua i l'escola.