Quantes sèries de fa 20 anys encara us recomanen i us diuen que és la sèrie que heu de veure? Potser "The wire" i "The Sopranos" són les dues úniques sèries que tenen aquest estatus.

El primer que hem d'explicar és què és "The wire". I ho faré dient-vos el que no és: no és una sèrie. En el sentit que no és el que ningú espera d'una sèrie i que trenca amb molts dels elements que donem per fet d'una sèrie. Això la fa una sèrie difícil. Però anem a pams.

Per començar, no neix del cap de dues persones avesades al món de la televisió: els seus creadors són un periodista i un policia. Abans de "The wire", David Simon havia passat la major part de la seva carrera treballant al diari "Baltimore Sun", i Ed Burns havia passat vint anys treballant de detectiu d'homicidis a Baltimore.

La gènesi de "The wire"

Tenen en comú la frustració amb les respectives institucions on treballen, sovint saturats de burocràcia i una mirada realista, alguns dirien que crua, respecte com funciona el món. Tots dos es van conèixer l'any 1988, quan David Simon va deixar el diari durant un any per seguir el dia a dia dels detectius d'homicidis de Baltimore amb la intenció de fer-ne un llibre.

El llibre en qüestió es deia "Homicide: Life on the streets" i es va acabar adaptant en forma de sèrie, a l'NBC. Va ser el primer contacte de David Simon amb la televisió i es considera el precedent de "The wire".

Era una sèrie policíaca, però diferent de la resta. Els policies no apareixien com a herois, sinó més aviat tenien una actitud funcionarial. I no retratava la feina com una cosa emocionant, sinó més aviat avorrida i rutinària. També destacava pel fet que molts casos no acabaven bé.

No va tenir gaire audiència i l'NBC va pressionar per canviar-ho, demanant més finals feliços, però com que tenia prestigi va acabar aguantar vuit temporades. O sigui, que tenia les mateixes virtuts i problemes que "The wire".

David Simon i Ed Burns van treballar junts per primer cop en un llibre que es deia "The corner", que després de l'experiència amb "Homicide" de seguida van voler vendre perquè se'n fes una sèrie. Va coincidir amb l'etapa en què HBO començava a apostar per sèries de gran qualitat i diferent de la resta. "The Sopranos" s'estava emetent quan van vendre el projecte i l'encaix va ser perfecte.

"The corner" examinava el dia a dia en una cantonada on es venia droga al carrer de Baltimore. És d'aquesta idea, expandida, d'on sorgeix "The wire", que David Simon va vendre l'any 2001 amb una carta al president d'HBO, Chris Albrecht on deia:

"Farem que la gent passi de preguntar-se, com passa a les sèries de policies convencionals, si atraparan els dolents, a preguntar-se qui són els dolents i si atrapar-los serveix de res".

Difumina la frontera entre bons i dolents

De fet, la sèrie comença amb una escena en què el detectiu seu al costat del delinqüent. Tots dos de costat, parlant sobre el crim que s'acaba de produir. Les sèries sempre havien presentat policies i delinqüents com a pols oposats. En canvi, aquí són iguals. La sèrie remarca les similituds entre els dos "bàndols", difuminant aquesta frontera que se suposa que separa bons i dolents.

A més, és una escena de diàleg. El més habitual en la majoria de sèries, però especialment les de policies, és començar amb una escena d'acció, no amb dos personatges parlant. I després, en aquesta mateixa conversa, ja s'introdueix el tema de la sèrie, que són les escletxes del sistema, partint de la ciutat de Baltimore com un microcosmos que representa qualsevol ciutat moderna.

Recordem que "The wire" és producte de la mirada d'un periodista i un expolicia, i té més a veure amb un assaig que no pas amb una sèrie normal. Cada temporada s'ocupa d'una institució que forma part d'aquest sistema: el departament de policia, el govern, el sistema educatiu públic, els negocis i el periodisme.

A mesura que avancen les temporades, "The wire" aconsegueix crear un món que té vida pròpia, una ciutat de Baltimore que és el reflex de tot el que falla. De la desídia, la corrupció, la burocràcia, les actituds negligents, la manca d'oportunitats, l'abús de poder, i un llarg etcètera que es va construint a poc a poc, seguint les vides de desenes de personatges que confirmen aquest món.

Alguns d'aquests personatges són realment memorables, com Omar Little, un personatge basat en un home que a la vida real es dedicava a atracar els traficants i que es va acabar entregant a la policia. Així va conèixer Ed Burns. A la sèrie, està interpretat pel recentment desaparegut Michael K. Williams.

La majoria d'actors eren desconeguts. Molts venien de sèries com "Oz", també d'HBO, i això també ajudava a fer-ho més realista. Alguns d'ells, com Dominic West o Idris Elba avui són famosos.

Una sèrie difícil de seguir: no ho dona tot mastegat

No només perquè hi ha molts personatges, sinó perquè prescindeix intencionadament de molts elements propis de les sèries i que les fan més comercials, com ara els "cliffhangers", el reforç de la banda sonora (la música que hi ha és diegètica) i sobretot l'exposició narrativa, que és comuna a tantes sèries. És a dir: que els personatges expliquen a l'espectador la situació. Aquí els personatges parlen entre ells i és l'espectador qui ha d'esforçar-se a entendre què passa.

De fet, David Simon és famós per la frase "que bombin l'espectador mitjà" ("fuck the average viewer"). És una frase que li deien a ell com a periodista. Li donaven la consigna que escrivís pensant en el receptor dels articles. És a dir, en el "lector mitjà". Ell sabia que això volia dir que havia de donar el contingut més mastegat. Però ell no ho volia fer. A "The wire" es va negar a donar a l'espectador res mastegat, i d'aquí aquesta frase sobre l'espectador mitjà.

Aquesta frase va fer fortuna en el seu moment perquè era l'inici d'HBO, quan tenien el lema "No és TV, és HBO", i aquesta frase resumia molt bé aquest esperit de no sucumbir davant de gustos majoritaris com havia fet sempre la televisió. Però la voluntat d'apujar el nivell no va funcionar. "The wire" sempre va patir amb les xifres d'audiència. Va ser sempre molt minoritària. I va anar perdent audiència.

Va començar amb 3 milions d'espectadors i va acabar per sota del milió. Va arribar al final ben bé perquè era ben valorada per la crítica i donava prestigi a HBO. Això sí, no va obtenir mai el reconeixement de la televisió per exemple amb un Emmy. Els temes que tractava i el fet que el repartiment fos majoritàriament negre feien impossible que fos validada per guardons tradicionals.

Per què té tan bona fama?

Té molt bona fama justament perquè, a poc a poc ha obtingut l'estatus de sèrie de culte. Barack Obama va voler entrevistar-se amb David Simon a la Casa Blanca per parlar de la sèrie fa uns anys. 20 anys després se la recorda més que a d'altres sèries.

20 anys després, hi ha sèrie semblants?

L'HBO actual, en plena batalla amb el sector de les plataformes, no aposta per sèries tan minoritàries. De fet, només David Simon continua tenint aquest privilegi, pel prestigi que té, i afortunadament, en els últims anys ens ha donat moltes sèries similars en esperit.

La més important segurament és "Treme", situada a la Nova Orleans post Katrina. Però també "The Deuce", "Show me a hero", "The plot against america" o, la més recent, "We own this city", de la qual en vam parlar fa poc i amb què David Simon va tornar a Baltimore, posant la sèrie un cop més d'actualitat i confirmant que el retrat que va fer de la ciutat moderna continua sent perfectament vigent.