Miki Esparbé i Carlos Cuevas, un tàndem impecable a "Smiley"
Miki Esparbé i Carlos Cuevas, un tàndem impecable a "Smiley"
El matí de Catalunya Ràdio

"Smiley", una sèrie que funciona per la química de Carlos Cuevas i Miki Esparbé

L'adaptació en sèrie de "Willow" i dues sèries amb Gary Oldman i Steve Carell, entre les novetats de la setmana

Actualitzat

"Smiley"

Semàfor Verd

A quina plataforma? Netflix

De què va? Va sobre dos homes que aparentment són antagònics. Un és un arquitecte interessat en el món de la cultura i l'altre és el cambrer d'un bar interessat a anar al gimnàs. Tots dos són gais i tots dos acostumen a tenir relacions amb persones semblants a ells... però cap dels dos està content amb el que troba. De fet, tenen una cosa en comú: que és que tots dos busquen l'amor.

Un dels temes centrals de la sèrie és com costa trobar una relació de parella romàntica en el context del món actual en general i en el de la comunitat LGTBI en particular. És a dir: la facilitat que tenim per connectar amb altres persones a través d'aplicacions de mòbil sembla que ha portat que aquestes connexions siguin més superficials i basades en la trobada sexual.

Tots dos desitgen trobar una parella de vida i quan es coneixen tenen la sensació que encaixen i que potser l'un és per l'altre tot allò que estava buscant i a l'inrevés. Però com que són tan diferents es resisteixen a la idea per una sèrie de prejudicis i orgull que fa que "Smiley" es pugui configurar com una comèdia romàntica de l'ara sí i l'ara no. Quan un envia un missatge, l'altre no contesta. Quan el que no ha contestat es decideix, l'altre dubta i pren distància.

La sèrie manté aquesta dinàmica combinant sentit de l'humor i alhora un to emocional que funciona sobretot perquè els dos actors, el Carlos Cuevas i el Miki Esparbé, poden passar amb molta facilitat d'una cosa a una altra. Són dos totterreny i la sèrie treu profit d'aquesta capacitat.

Carlos Cuevas i Miki Esparbé protagonitzen 'Smiley', la sèrie de Netflix que adapta l'obra teatral de Guillem Clua
Carlos Cuevas i Miki Esparbé protagonitzen "Smiley", la sèrie de Netflix que adapta l'obra teatral de Guillem Clua (Serielizados Fest)(Serielizados Fest)

Al seu voltant hi ha una galeria de personatges secundaris que alimenten el joc de confusions, perquè hi ha altres interessats tant en l'un com en l'altre, i el guió els fa servir perquè el joc de confusions i de moments inoportuns multipliquin.

Els secundaris també serveixen per introduir altres temes com ara el fet de sentir-se sol a una edat madura o la dificultat de mantenir una relació amb el pas dels anys. De vegades es produeix alguna situació que és molt convenient per als guionistes.

Un personatge que arriba en el pitjor moment o una trucada que no s'agafa just en el moment precís, però forma part dels ingredients del gènere de la comèdia romàntica, que és el que és "Smiley" en última instància.

Això sí, amb una càrrega emocional més potent del que és habitual en el gènere i amb una mirada on hi ha més saviesa i experiència del que trobem sovint en aquest tipus d'història.

Benvinguda sigui la nostra "Heartstopper" (una comparació injusta, ho sé, perquè l'obra de teatre de Guillem Clua és molt anterior, però em serveix per situar el territori intencional d'aquesta sèrie), perquè té molt a dir, i perquè la seva celebració de l'amor està feta tenint present les contradiccions, les dificultats i els mals moments de qualsevol relació de parella.

"Willow"

Semàfor Groc

A quina plataforma? Disney+

De què va? És una adaptació de la pel·lícula dels anys 80 de gènere fantàstic. Intenta ser més que nostàlgia. De fet, fa un gran esforç per no limitar-se a ser només això. A Disney saben perfectament que si només van al record, el públic quedarà limitat als que van mirar el film de Ron Howard en el seu moment, i aquest no és el negoci de Disney, com bé sabeu. Per tant, han intentat obrir "Willow" tal com han fet amb altres franquícies a les noves generacions.

El procediment m'ha fet pensar en la nova etapa de "Star Wars", on van mantenir els personatges coneguts però van posar al centre una nova heroïna, Rei, que és jove i que és dona, per regenerar la saga i trobar la complicitat de les noves generacions. Doncs a "Willow" fan el mateix amb dues heroïnes noves, les dues joves i les dues dones, també, que són al centre de la nova història.

Totes dues formen part d'un nou grup de personatges que s'embarquen en una nova aventura, i aquesta aventura els portarà a buscar l'ajuda d'en Willow, que torna a estar interpretat per Warwick Davis. No és l'únic actor que torna. Joanne Whalley, que era Sorsha, també ha tornat. Malauradament, no ha estat possible el retorn de Val Kilmer, degut a causa del seu estat de salut, que interpretava el carismàtic Madmartigan.

El seu rol l'intenten omplir amb altres personatges però no acaben de tenir la mateixa gràcia. Malgrat això, s'aconsegueix replicar força bé la fórmula de l'original: una barreja de fantasia medieval èpica i comèdia. De vegades les dues tonalitats no acaben encaixant gaire bé i el salt de l'una a l'altra és abrupte, o no tan natural com a la pel·lícula. Però hi trobareu els mateixos elements.

També es manté el missatge que hi pot haver herois de tota mida (un missatge que, d'altra banda, bevia clarament de Tolkien), que és el que dona emocions a la història.

Visualment té un aspecte molt dels vuitanta que vol ser semblant a la pel·lícula però sense veure's antic, i penso que se'n surten. Una altra cosa és si el públic jove actual li trobarà l'encant que li trobem nosaltres. Els ingredients i l'esforç que hi ha posat segueixen la direcció correcta.

"Slow Horses"

Semàfor Verd

A quina plataforma? Apple TV+

De què va? La sèrie protagonitzada per Gary Oldman involucra un grup d'espies britànics que, per diferents motius, han estat declarats inútils i enviats a un departament on fan feines burocràtiques i que està dissenyat bàsicament com un càstig per fer-los abandonar. Malgrat tot, encara podrien ser capaços de ser espies valuosos.

De fet, la missió de la segona temporada que s'acaba d'estrenar és encara més potent que a la primera. Es tracta de la mort d'un agent que el personatge de Gary Oldman té molt clar que no es tracta de res accidental, per molt que digui la policia, sinó que implica la reactivació d'una cèl·lula d'espies russos de l'època de la Guerra Freda. És un objectiu més complicat que dona una direcció més clara a la segona temporada que la que tenia a la primera, i té més escenes d'acció.

La clau de la sèrie continua sent el desig de la majoria d'aquests espies de demostrar que valen alguna cosa. Aquest tema es treballa sobretot a través de la trama d'un espia jove, que podríem considerar l'altre protagonista de la sèrie, que busca l'aprovació del seu pare, un exespia, i del personatge de Gary Oldman alhora.

Per aconseguir aquesta aprovació es juga la vida, cosa que serveix a la sèrie per incidir en com de desproporcionada és la nostra necessitat d'obtenir el reconeixement dels altres, particularment.  

El personatge de Gary Oldman no necessita el reconeixement de ningú perquè ha assumit la seva condició d'espia descartat. El personatge i la seva interpretació justifiquen en si sols mirar la sèrie i li donen un tarannà derrotat que és poc habitual a les sèries d'espies i que resulta refrescant en el gènere. La segona temporada l'ha confirmat com una de les millors sèries que s'emeten actualment encara que no l'estigui mirant (gairebé) ningú.

"The Patient"

Semàfor Groc

A quina plataforma? Disney+

De què va? És la nova sèrie dels creadors de "The Americans", que presenten la història d'un psicòleg que amb un dels seus pacients ha arribat a un punt en què sembla que no avancen. Ell creu que és perquè el pacient no s'està obrint prou. Quan l'hi diu, el pacient el segresta. El psicòleg es desperta en una casa que no coneix, encadenat. És en aquest punt que el pacient li diu que és un assassí en sèrie.

No pretén matar-lo, sinó dur a terme un tractament. Si el té ben lligat ara sí que podrà parlar amb tranquil·litat i explicar-se. Encara que el psicòleg li diu que en aquestes condicions no es pot dur a terme una teràpia efectiva, no té altre remei que tirar-ho endavant.

Així, assistim a una teràpia que, en el fons, és un vehicle del psicòleg per sortir d'allà. El deixaria anar si aconsegueix que la teràpia tingui èxit? I a la inversa? Si considera que la teràpia no serveix de res, l'acabarà matant?

Això dona molta tensió a una història que es desenvolupa gairebé tota en un espai molt tancat. El guió està molt ben escrit per donar vida a aquesta limitació espacial, amb l'entrada puntual d'altres personatges i també l'exploració psicològica del pacient com a vies per aprofundir en la història i el que la fa més interessant.

El fet que Steve Carell interpreti el psicòleg serà el que cridi l'atenció de molta gent, però encara que ell fa un bon paper, no és en si mateix motiu suficient per recomanar la sèrie. Tampoc per la feina de Domhnall Gleeson com a assassí.

ARXIVAT A:
Sèries
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut