Sis setmanes tancats a casa, ara fa 1 any

Els nens van passar sis setmanes tancats a casa la primavera del 2020. I sis mesos sense anar a escola. Tant de bo triguem molt a oblidar-ho! Quina proesa i que poc reconegut, aquest esforç dels més petits! Avui fa un any que els deixaven sortir, a estones, per franges. I llavors ja començàvem a preguntar-nos quines seqüeles tindria aquell sotrac en la formació i la salut mental i emocional dels més petits i dels joves. La factura encara no està clara. Veus que són referents a l'hora de parlar dels menors, com la de Jaume Funes, aposten per no crear un problema més gran en parlar d'augment de trastorns, ni sumar-hi l'auguri d'un futur negre que només se solucioni a base de psicòlegs i psiquiatres. De l'impacte de la pandèmia i del confinament en els més petits se n'haurà de parlar força. I caldrà actuar-hi. Però no només. Aquest any ha tret a la llum, amb més claredat que mai, les desigualtats abismals entre famílies. A "El matí" hem fet l'exercici de visitar tres cases de diferents punts del país. El contrast entre les unes i les altres és demolidor, i referma la funció fonamental de l'escola com a salconduit socialitzador i anivellador. Les desigualtats les tenim molt a la vora, si no les patim a casa. Nens que durant el confinament no podien fer manualitats si l'escola no els feia arribar fulls de paper o que van fer entre una i cap videotrucada durant les sis setmanes d'aïllament. La desigualtat va més enllà de l'escletxa digital. Aquest últim any ha servit per consolidar l'escola com un espai des d'on abordar la desigualtat. Però les urgències s'acumulen: falten protocols més efectius, per exemple, a l'educació especial. Falten recursos per atendre l'alumnat més vulnerable. Falten garanties per a unes extraescolars acessibles per a tothom. La pandèmia ens ha recordat que les escoles son essencials i que són el principal instrument de lluita contra la desigualtat. No ho oblidem.