Primer 20S amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fora de la presó

Han passat quatre anys d'aquell dia. Un dels que queden gravats a la memòria col·lectiva. Les ràdios informant a primera hora de l'entrada de la Guàrdia Civil a edificis de la Generalitat, l'escorcoll al Departament d'Economia, la gent d'aquí i d'allà que s'hi anava acostant, l'intent d'escorcoll sense ordre judicial a la seu de la CUP i la resistència dels cupaires en bloc per no cedir ni un pas, i les hores i hores de protesta a Rambla de Catalunya amb Gran Via, a Barcelona. Faltaven deu dies per a l'1 d'octubre. El 20 de setembre va ser el primer assalt d'un duel desigual. Era l'operació Anubis. La Guàrdia Civil es va desplegar en una quarantena de punts, escorcolls i detencions. A última hora als ports de Barcelona i de Tarragona arribaven els vaixells que es convertirien en caserna dels milers de policies de reforç... els anomenats piolins. Buscaven urnes: van trobar una Moleskine. Convé analitzar, ara que tenim més perspectiva, què va suposar aquell dia: un punt d'inflexió. La primera demostració de força de l'Estat. La primera demostració de la capacitat de resposta de l'independentisme: amb una protesta espontània i pacífica. Des del punt de vista polític, setmanes després d'aquella jornada, l'independentisme s'esquerdaria. Una fractura profunda que no es va poder salvar ni quan el Suprem va dictar sentència i que continua debilitant el moviment tant socialment com política. Des del punt de vista judicial, el 20S va servir després de combustible per redactar uns informes policials acusadors i infames, per tancar sense judici, jutjar i condemnar a nou anys, dos líders civils, abanderats del pacifisme. Va servir també per encausar el Major Trapero i una intendent dels Mossos que pràcticament passava per allà. Des del punt de vista jurídic, la condemna dels Jordis faria saltar algunes alarmes. A Amnistia Internacional, des d'on van cridar als quatre vents que la sentència suposava una violació dels drets a la llibertat d'expressió i de reunió pacífica i en demanaven l'alliberament immediat. Una sentència duríssima, inclement, que fins i tot va generar dubtes a la cúpula judicial. Anys després, dos magistrats del Constitucional van advertir que la condemna als Jordis amenaçava d'empobrir la democràcia espanyola perquè desincentivava la protesta. Dos vots particulars que donaven la raó als mateixos Jordis que no s'han cansat de repetir que sense protesta no hi ha democràcia. Avui és inevitable posar-se en la pell de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart, i en la pell de les seves famílies i d'ells mateixos. Tornar, per uns instants, a aquell 20 de setembre electritzant de fa quatre anys. Recordar com ho vam viure, on érem i què ens deia el cos durant d'aquelles 14 hores de tensió i d'enorme mobilització ciutadana. És l'hora de celebrar que tots dos tornin a ser al carrer i de mirar-los als ulls, com fem avui al programa, i trobar-hi un somriure sincer, alegria, veritat i determinació.