"Presents", el coronavirus amb noms i cognoms
El que hem perdut en aquesta pandèmia no es pot mesurar amb números, i recordar tots els qui ens han deixat és el millor tribut possible
"Presents", el coronavirus amb noms i cognoms
El matí de Catalunya Ràdio

"Presents", el coronavirus amb noms i cognoms

El que hem perdut en aquesta pandèmia no es pot mesurar amb números, i recordar tots els qui ens han deixat és el millor tribut possible

TEMA:
Coronavirus
"Presents" un homenatge als absents

Davant de la pèrdua col·lectiva innombrable que ha causat la Covid-19, el podcast "Presents" posa rostre a les xifres per recordar totes les persones que ens han deixat en els últims mesos a causa del coronavirus. L'autora, la periodista Carola Solé, fa un recorregut per la vida d'algunes de les víctimes de la malaltia, amb l'esperit de ser un gest virtual de record sentit a tots els que ja no hi són a causa de la pandèmia, i a qui cal honrar. Amb més motiu que mai, perquè no els hem pogut acomiadar com es mereixien.

Ens hauria agradat moltíssim poder fer un retrat de tots els qui ja no hi són, però malauradament són tantíssims que "era humanament impossible", reflexiona Solé. El resultat és una tria de 10 històries molt diferents, que expliquen part del nostre passat i del nostre present i, també, els moments més significatius de la pandèmia a casa nostra. Són històries que, en alguns moments, poden semblar ordinàries, però que si les observem bé, amb atenció, són un mirall, un reflex de com som.

1. Rosalía Huertas, la número 1
(Villanueva de la Serena, a Extremadura, 1932 - Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona, 6 de març de 2020)
L'únic que se sabia de la primera persona que va morir oficialment de coronavirus a Catalunya és que era una dona de 87 anys, però la vida de la Rosalía Huertas és un reflex de la història de milers de persones que als anys 60 van arribar d'Extremadura i Andalusia buscant un futur millor.

'Presents', un homenatge als absents

Joaquina, cunyada de Rosalía: "La meva neboda deia que intentaria com fos portar-la a Extremadura perquè no es quedés amb ganes de venir. Perquè tornés un cop més, però va passar el que va passar."

2. Jaume Jordana, de Casa Gras
(Viu de Llevata, 1936 - Hospital de Bellvitge, l'Hospitalet de Llobregat, 31 de març de 2020)

El confinament ens ha redescobert els veïns. A Viu de Llevata, un poble de 10 habitants del Pirineu, el buit que deixa el Jaume de Gras -un home senzill i apassionat de la terra- és especialment gran.

'Presents', un homenatge als absents

Sr. Ferrer, amic i veí: "Sempre quan passava pel davant de casa seva mirava a veure si hi havia la finestra oberta. I si hi havia la finestra oberta, diva: ‘Ja ha pujat Jaume de Barcelona! I ja hi entrava'. I ara, cada dia hi passo i em sembla que no pot ser que no hi sigui Jaume."

3. Alícia Guri, d'Argentona a Wimbledon
(Barcelona, 1929 - residència Ca n'Amell de Premià de Mar, nit de Sant Jordi 2020)

Durant el franquisme, el paper de la dona estava relegat a les cases, però l'Alícia Guri va trencar motlles. El tenis li va obrir les portes a un món nou, que la va portar de ser la primera campiona del Godó fins a Wimbledon.

'Presents', un homenatge als absents

Alícia Guri, en una gravació: "No havia fet els vuitanta encara, en tenia 79, i ho vaig haver de deixar pels dolors que patia."

4. Carles Castellvi, la llum de l'escenari
(Sabadell, 1953 - Hospital Taulí de Sabadell, 23 d'abril, Sant Jordi 2020)

Tot va començar amb "Els Pastorets". El teatre que li corria per les venes des de petit va acabar propulsant el Carles Castellví del terreny amateur a una primera línia -invisible- fent història amb Tricicle i sent la referència d'una autèntica nissaga teatral.

'Presents', un homenatge als absents

Joan Gràcia, de Tricicle, té moltes anècdotes amb en Carles: "Ell tenia les mans lligades amb unes coses amb unes llanternes i jo li feia tot tipus de bromes. Li tocava el nas, la calba, el cul… El putejava, mentre ell d'una manera heroica aguantava perquè si no es trencava l'escena."

5. Rossel Addatu i els kabayan
(Tuguegarao, Filipines, 1955 - Hospital Sagrat Cor de Barcelona, 17 d'abril de 2020)

Des de les Filipines, Barcelona es veia llunyana però prometedora als anys 70. La Rossel Addatu no ho va tenir fàcil a l'arribar aquí, però, aviat, va saber conviure entre dos mons: el del servei domèstic i el dels senyors.

'Presents', un homenatge als absents

Jessica, filla de la Rossel, feia mesos que li estava preparant una gran celebració d'aniversari: "Ella estava molt contenta perquè pels seus 65 anys, al maig, li havia promès una festa de 150 o 200 convidats, fins i tot tenia el vestit preparat."

6. Santi Piñol Sapena i el quiròfan 11
(Barcelona, 1955 - Hospital de Sant Pau de Barcelona, 23 d'abril de 2020)

El Santi Piñol somiava a ser doctor des que era petit. Ajudar els seus pacients era la seva passió i, tot i que estava a punt de jubilar-se, no va dubtar a seguir al quiròfan 11 de l'Hospital de Sant Pau durant la pandèmia.

'Presents', un homenatge als absents

Vicky Moral, cap del Santi (anestesiòleg): "Una de les coses que més mal ens ha fet als sanitaris és veure com la gent es moria sola. Bé, doncs el Santi no va morir sol, hi vam entrar quatre o sis persones del servei, totes enfundades i supervestides, però no va morir sol."

7. Jaume Jorba i la inesperada Igualada

(Castellolí 1931 - Igualada, 31 de març)
Abans que es decretés l'estat d'alarma, la Conca d'Òdena ja estava confinada. La realitat de la "zona zero" de la pandèmia a casa nostra va ser tan inesperada com la vida del Jaume Jorba, molt més que un treballador tèxtil igualadí.

'Presents', un homenatge als absents

Pep Jorba, fill d'en Jaume: "Jugava a ping-pong cada dia. Un parell d'hores. I a la tarda agafava les cames i amunt i avall del passeig d'Igualada. Clar, va durar fins als 88 i perquè la Covid és molt mal bitxo, però si no n'hauria durat tres o quatre més segur, segur."

8. Manel Bagunyà, mestre de vida
(Barcelona, 1939 - Hospital Clínic de Barcelona, 5 d'abril de 2020)
"Un món nou" en temps obscurs. Per molts nens de finals del franquisme, el Manel Bagunyà va ser un referent, la demostració que una altra educació era possible. Amb discreció, el pare escolapi va dedicar la seva vida als altres. Dins i fora de Catalunya.

'Presents', un homenatge als absents

Analisa de l'Instituto Akaltic de Guatemala, amiga i col·laboradora d'en Manel, recorda el que en va aprendre: "Ser tutors més que professors, ser acompanyants i que ens donéssim temps de conèixer l'alumne i la seva història. Ell era Déu a la Terra."

9. Magda Sánchez Amat, amb accent cubà
(Barcelona, 1931 - clínica Teknon de Barcelona, 26 de març de 2020)
L'avi de la Magda Sánchez Amat va anar a Cuba i allà, a l'Havana, va néixer la seva mare. La filla de "La Cubana" era una noia molt guapa que només tenia ulls per al Miquel i que va mantenir l'esperit viatger fins al final.

'Presents', un homenatge als absents

Núria, neta de la Magda, sobre els viatges de la seva àvia per veure-la a Londres i Boston: "Eren 13 hores d'avió en total i em feia patir que no ho aguantés bé i la meva àvia cada matí i cada tarda sortia a caminar un parell d'hores. S'entrenava…"

Com dir adeu i honrar els qui hem perdut
"Presents" va arribar a les històries dels protagonistes del projecte assumint reptes, el d'escoltar famílies en ple dol, en un dol molt particular i dur per la distància amb la persona, pel fet que aquells que els estimaven van morir en molts casos sols. Aquest podcast ha nascut en circumstàncies molt especials, enmig de la pandèmia.

'Presents', un homenatge als absents

Però durant les setmanes més dures de la pandèmia, els funerals i les vetlles estaven prohibides. Milers de famílies no van poder celebrar cap cerimònia per acomiadar-se dels seus sers estimats, però a les terres de Lleida van trobar una alternativa: Una altra forma de dir adeu.

Carola Solé, autora de "Presents": "El Josep (que ha perdut la seva dona, la Montserrat) recorda la sorpresa final que van tenir les famílies. Havien guarnit una olivera amb punts de llibre. Un punt per cada difunt, amb una fotografia i una breu ressenya. L'olivera estava plena."

La cerimònia virtual estava pensada com una iniciativa petita, però la van seguir quasi 400 persones en directe. Al cap d'una hora, el temps límit que dona l'Instagram, es va acabar. Qui sap si va ser la primera de moltes.
Si ho pensem bé, els funerals són, sobretot, un ritual per als qui es queden. Un ritual que ajuda a consolar, a començar el dol, tan necessari.

Agraïm profundament la col·laboració dels seus familiars i amics que han volgut recordar les seves vides, fer memòria junts de diferents històries personals, per dimensionar el que hem perdut, per entendre que ells érem nosaltres i que la pèrdua és col·lectiva. Hi ha, per a qui ho necessiti, recursos i eines que ens donen pistes sobre com fer-ho, potser podeu trobar la inspiració en algun dels llibres sobre el dol.

'Presents', un homenatge als absents
 

Ara, l'únic que ens queda és no oblidar-los. Tenir-los presents. Perquè ningú mor del tot si hi ha algú que el recorda. Et convidem a continuar aquest homenatge a les persones que ens han deixat a causa del coronavirus i que ha nascut per ser un espai de dol col·lectiu.

ARXIVAT A:
Coronavirus

NOTÍCIES RELACIONADES

Anar al contingut