Per què mengem pipes al futbol i crispetes al cinema?

Les crispetes són al cinema el que les pipes al futbol. Fem una mica d'arqueologia gastronòmica i descobrim els orígens i les llums i ombres de la història d'aquestes tradicions tan arrelades i addictives per a alguns com molestes per a d'altres. Com va arribar a casa nostra el costum de menjar pipes? Corren videos a la xarxa divertidíssims de youtubers i celebrities variades que fan cates de snacks i aperitius i no saben menjar pipes, les roseguen amb pela i tot. A banda de l'estat espanyol hi ha un altre país del món on també ho fan i que és qui ens en va encomanar la costum. A l'estat espanyol, el 64% dels habitants menja pipes habitualment, més dels que es renta les dents després de menjar, el 57 % Abans de la Guerra Civil ja hi havia per Cuenca qui venia pipes de gira-sol com a snack. De fet, amb la gran crisi després del crack del 29 les pipes s'importaven dels camps de cultiu de la URSS per alimentar els animals, o sigui que aquí ja es coneixien, passa que no era habitual que les persones en mengéssim. Al món de l'esport el tema de les closques de pipes comença a convertir-se en un problema (Unsplash) Com va arribar a casa nostra el costum de menjar pipes? Va ser amb l'arribada dels brigadistes internacionals que es va popularitzar i extendre la costum soviètica de consumir-les com a aperitiu barat. I amb aquesta costum va venir també el problema de la higiene que les acompanya. El 21 de desembre de 1937 l'ABC ja posava sobre la taula el drama social en un article divertidíssim titulat "Las pipas, las hierbas aromáticas y otros excesos" (ves a saber quins són aquests altres excessos i aquestes herbes aromàtiques) on explica que: "La manca d'altres llaminadures ha fet que les pipies de girasol siguin actualment el substitut del cacahuet, el xiclet, el caramel, el bombó, el priulí el tramús, o la regalèssia" I continua: "Els teatres, els cines apareixen recoberts amb espesses capes de closques de pipes, i durant les representacions pot escoltar-se un estrany i constant soroll, entremig del croar d'una divisió de granotes i un òrgan de catedral rosegat pels corcs." Així que, per molt arrelada que estigui, aquesta costum nostra de devorar pipes no té ni cent anys, encara! Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, més de la meitat de les crispetes consumides a Estats Units es menjaven al cinema (Unsplash) Per què pipes i futbol? És un hàbit ben arrelat. Els partits de futbol hi ha un vencedor indiscutible a les graderies sempre a cada partit, sigui el camp que sigui i jugui qui jugui: les pipes. L'última temporada que es va jugar en un context de normalitat, el 2018, es van consumir a Espanya aproximadament 100.000 tones de pipes només als estadis de futbol i en competició de Lliga. Al món de l'esport el tema comença a convertir-se en un problema. El 2018 el València es va gastar ni més ni menys que 25.000 euros per netejar Mestalla només de closques de pipes! Molts clubs es plantejaven prohibir-ne el consum per evitar el maldecap que suposa pels operaris de manteniment dels estadis. Ja veurem si ens les prohibeixen als estadis quan hi tornem. Quan va acabar la guerra, més de la meitat de les crispetes consumides a Estats Units es menjaven al cinema, i aquestes representaven el 85% dels seus beneficis. A mitjans segle XX la venda de crispetes representaven el 85% dels beneficis dels cinemes (Unsplash) Les crispetes Però, per què mengem crispetes al cinema? Per què aquest matrimoni? Si una cosa hi ha a Amèrica són camps de blat de moro. I quan un aliment és tan abundant i barat és fàcil que tregui el cap aquí i allà en qualsevol situació i context per ser consumit de noves maneres. Les crispetes no deixen anar closques ni peles, de manera que d'entrada semblaven l'aspirant perfecte a snack pel cinema. Però des dels anys vint que era prohibit menjar-hi res a les sales, que eren teatres luxosos, tapissats i encoixinats, i els propietaris no volien que s'embrutessin. Sense closques ni peles, les crispetes eren en l'aspirant perfecte a snack pel cinema (Unsplash) Una crisi, una guerra, i un binomi de pel·lícula Ara, amb l'arribada del cinema sonor el 1927 per un cantó, cosa que va fer possible poder gaudir del cinema sense tenir estudis i sense haver de saber llegir, i la vinguda de la Gran Depressió després del crack del 1929 que va deixar multitud de gent a l'atur i sense massa capacitat econòmica, el cinema es va convertir en una opció d'entreteniment de masses assequible per tots els públics. Una entrada costava entre vint i trenta cèntims de dòlar. Com que a dins era prohibit menjar però una sessió sencera amb l'estómac buit feia de mal passar, els espectadors es compraven crispetes als venedors ambulants abans d'entrar a la sala: per cinc o deu cèntims se n'aconseguia una paperina sencera. Blat de moro (CCMA) Ràpidament els empresaris de les sales de cinema van entendre que, si en lloc d'observar com els clients compraven fora del local i feien les mil i una per intentar colar les crispetes a dins, col·locaven ells la venda de crispetes al vestíbul del cinema, tenien el negoci rodó. I així va ser. El binomi cinema i crispetes va acabar d'esclatar amb la Segona Guerra Mundial i l'escassetat de sucre, que va provocar el racionament dels fabricants de caramels. La limitació dels snacks de la competència i l'abundància de blat de moro barat van acabar d'entronar les crispetes com a aperitiu de pel·lícula. Prova d'això és que quan va acabar la guerra, més de la meitat de les crispetes consumides a Estats Units es menjaven al cinema, i aquestes representaven el 85% dels seus beneficis.

Per què mengem pipes al futbol i crispetes al cinema?

Devorar pipes és el primer esport nacional abans que el futbol i les sèries