El matí de Catalunya Ràdio

"Per la bona gent" de Manel, cançó a cançó

La historia del disc més complex, variat i psicològic del quartet barceloní
Blai Marsé
TEMA:
Manel
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Quan surt un disc de Manel, hi ha una part de mi que desitja repetir l'emoció que vaig sentir amb els dos primers discos, "Els millors professors europeus" (Discmedi, 2008) i "10 milles per veure una bona armadura" (Warner Music / Discmedi, 2011). Hi ha una altra part que vol sentir novetat, evolució i sorpresa, com va passar amb "Atletes baixin de l'escenari", del 2013, i sobretot amb "Jo competeixo" (Warner Music, 2016). Aquest cop, les dues parts s'han posat d'acord, i tampoc hi ha faltat la tercera, constant en tota la discografia, aquella part de mi que s'enfada perquè no entén les lletres de Guillem Gisbert a la primera escolta (ni a la segona, ni a la tercera). 

De fet, si encara estic acabant de pair "Criticarem les noves modes de pentinats", del segon disc, com puc pretendre entendre "Amb un ram de clamídies"? Un amic diu que cada disc de Manel és com una gimcana (gràcies, Marc), però en aquest cinquè disc m'atreviria a dir que han evolucionat a una mena d'"escape room", on s'afegeixen sàmplers d'altres artistes i algun homenatge encriptat. A tot això, en el món dels Manel ja se sap que de vegades "fa falta la perícia d'un professional", i jo en aquest cas he demanat consell a una psicòloga (gràcies, Elisabet) per complementar l'anàlisi musicoliterària de cada cançó:

1- "Canvi de paradigma". Concepte científic que s'associa als canvis que van impulsar Copèrnic, Einstein o Lavoisier, però aplicable a tots els àmbits. Podria aplicar-se a algú que s'ha passat la vida negant el canvi climàtic i finalment s'ha d'empassar les paraules? O a un polític acomodat que davant d'un canvi social o polític es veu obligat a passar a un segon pla? Sigui qui sigui, els Manel firmen una nova història amb gir de guió final, a l'estil de "Benvolgut" o "Cançó del soldadet". 

2- "Per la bona gent". Maria del Mar Bonet és a Manel el que Nina Simone podria ser a Kanye West a "Blood on the leaves", de l'influent disc "Yeezus" (2013). La veu de la mallorquina immortalitzada a "Alenar" (1977) no només canta la tornada, sinó que els regala el concepte de tot el disc: "Tres portes tinc a ca meva, obertes a tots els vents: la que està oberta per tu, l'altra per la bona gent" i Gisbert contesta rapejant: "Encara no he dit si soc bo, encara no saps si soc bo, encara no saps si calculo els meus actes buscant una retribució." Els Manel ens remeten, entre altres coses, al fals altruisme per alimentar l'ego, amb l'herència de la cultura judeocristiana de teló de fons, que ens obliga a dividir la gent entre "bons" i "dolents". També podria ser un retrat del relat polític dels temps actuals, on tot s'ha polaritzat i han desaparegut les mitges tintes, i sembla que només hi ha dues opcions: ets dels nostres, o ets dels altres. Per cert, no és la primera vegada que Manel parla de "la bona gent", ja ho van fer al segon disc amb "Flor groga": "Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor i que on t'enterri una bona gent hi creixerà un roure fort."
 


3- "Formigues". Els versos de Jacint Verdaguer introductoris ens fan pensar en les "Cançons tel·lúriques", de Roger Mas, aquí amb Gisbert gairebé recitant amb veu de Megazero, per ràpidament donar-nos un dels grans moments del disc, la tensió "in crescendo" en clau krautrock, per acabar sentenciant amb "la lògica no enganya, la ciència ens porta aquí, n'empasso moltes més de les que puc pair". Les formigues són una metàfora de les mentides que portem a sobre i amb què anem convivint, fins que ens acaben envaint del tot? 

 4- "Aquí tens el meu braç". Els Manel ja havien dialogat amb el dubte a "Cançó del dubte" i fins i tot amb un malson a "La serotonina". Aquí ens trobem amb una altra personificació, la inèrcia. Dit d'una altra manera: la resistència al canvi. El sàmpler de "Vine a la festa" d'Els Pets és el desig de viure eternament a la infància o adolescència, i per més que demanem una dosi d'inèrcia per adormir elefants el canvi resulta inevitable. 

5- "Adela i el marge". Torna la "dolça Adela" que vam conèixer a la metacançó "Quin dia feia, amics", on Gisbert li cantava: "Ara no m'interrompis, jo que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó". Podria ser aquesta realment la cançó a què feien referència en aquell tema del 2013? L'Adela també podria ser una picada d'ullet al personatge de "La casa Bernarda Alba", de Federico García Lorca. En tot cas, l'Adela ja és oficialment el personatge femení manelià per excel·lència, i supera la Teresa Rampell i la Dolors. 

 6- "Entusiasmats". És el tema més trap i més hereu de la ja històrica col·laboració amb PAWN Gang al Desconcert d'iCat del 2017. No només per l'autotune; també a nivell conceptual: "La meva gent i jo" és la "clica" dels Manel, apel·lant al sentiment col·lectiu dels adolescents, però també amb una interpretació clara a nivell polític: "L'enemic és molt llest i ens supera en recursos i en nombre [...]. L'enemic estiueja a primera línia de costa i no està fent presoners." El vers més revelador, a més, és un mirall de l'era de la postveritat i les "fake news": "Aquí triem viure entusiasmats, aquí volem una bona història abans que la veritat." Aquí, com ja havien fet a "Temptacions de Collserola" i "Teresa Rampell", els Manel es tornen a erigir com a cronistes de Barcelona: ara hi apareixen el parc de l'Escorxador, el Putxet, Badal, la Creueta i Horta. 
 



7- "Amb un ram de clamídies". Els fans de la banda sonora de "Drive" (2011) cauran de cul amb el tractament sonor d'aquesta cançó, vestida amb una elegant electrònica vuitantera. El sàmpler de "Ràdio capvespre", de Maria Cinta, és deliciosament nostàlgic, i pot recordar els millors The Flaming Lips, Sparklehorse o Grandaddy; i el fragment de "Cal que neixin flors a cada instant", de Lluís Llach, és més simbòlic que no pas estètic (jo encara el busco). De fet, els Manel fan cas a Llach i inventen una nova flor, que en realitat és una malaltia de transmissió sexual, i qui sap si s'imaginen un Don Joan modern repartint clamídies a les seves amants (això explicaria l'aparició del personatge de Donya Elvira). 

 

8- "Les restes". Una nova faula de realisme màgic de Roger Padilla que delectarà a tots els que es van sorprendre amb "Imagina't un nen", a "Atletes baixin de l'escenari". És la més literal i narrativa del disc, amb aires de venjança social a l'estil Amélie Poulain, que connecta amb el leitmotiv de l'àlbum: desitjar alguna cosa dolenta a algú però que no li faci mal ens permet continuar sent "bona gent"?

 9- "Tubs de ventilació". Si a "Jo competeixo" van ser "La bilirrubina", de Juan Luis Guerra, i "Lambada", de Kaoma, aquí la cançó homenatjada és clarament "Orinoco flow", d'Enya, coetània de les altres dues, i molt popular durant la infància dels Manel. La lletra juga amb l'ambigüitat entre ser jove o no ser-ho, tot plegat una mica velljove, i presenta també reflexions interessants, una altra vegada autoreferencials: "Quan veig que alguns assumptes no els arreglaré cantant." 

10- "Boy band". Els Manel ens expliquen la seva pròpia història amb sentit de l'humor, amb localitzacions barcelonines una altra vegada, al mercat dels Encants i a la desapareguda sala Boîte, i també amb referències a "Give a little bit", de Supertramp, a la lletra i "Boys", de Sabrina, en un sàmpler. Es comparen implícitament amb Backstreet Boys, One Direction o BTS, però en realitat juguen a ser Talking Heads. Sí, la "banda de rock" del 2013 ara és una "boy band". 
 


11- "Les estrelles". La més punyent, la més Manel dels inicis, tot i ser una versió de Janis Ian, amb cita inclosa a ella i a Nina Simone, que també la va cantar (recentment rescatada per la sèrie d'animació "Bojack Horseman"). Fosca reflexió sobre la fama, funcionaria com a cara B de "Boy band": una podria ser la gènesi de Manel i aquesta, l'epíleg. Un cop més, apareix la importància del relat: "Jo vull explicar una història, perquè tots tenim històries [...]. I totes tenen una història!". Com ja va demostrar a "La gent normal" (versió de "Common people", de Pulp), Guillem Gisbert té un do especial també per adaptar lletres de cançons al català. 

 

12- "El vell músic". Primera col·laboració oficial d'un artista -músics convidats a banda- a la discografia de Manel: només podia ser Jaume "Santi" Sisa, presentat amb la veu samplejada de Gato Pérez a "Carabruta", que canta tota la cançó. Últim homenatge del disc, i que connecta amb la reflexió sobre la fama i el futur plantejada a les dues anteriors.

ARXIVAT A:
Manel

ÀUDIOS RELACIONATS