"Això és una onada en tota regla. Hem pecat d'optimistes. S'ha de tornar enrere en algun punt". Ens ho deia el doctor Güerri divendres. S'hi afegeix ara el doctor Padrós. També el doctor Sisó, de la primària. Contundents, els metges -com sempre-, en el diagnòstic.  La pandèmia és un problema de salut pública de primer ordre. Una emergència sanitària que hem acabat incorporant a les nostres vides. Ja forma part de la rutina repassar-ne els indicadors, agafar la mascareta abans de sortir de casa, separar-nos físicament de qui no ha estat mai bombolla i preguntar per la vacuna. Ha quedat enrere, per sort, aquell debat descarnat entre salut i economia, que mai vam acabar de resoldre.  Ara l'escenari -i el debat- és un altre: més de la meitat de la població té almenys una vacuna -per tant, està poc o molt immunitzada-, i el virus escomet els que no ho estan: els més joves. La mitjana d'edat dels nous contagis és cada dia més baixa: ara ja se situa als 26 anys. Uns contagis que tenen un creixement exponencial i que, inevitablement, en els propers dies s'aniran traduint en més ingressos als hospitals. Si repassem números, alguns indicadors dibuixen un escenari horripilant: risc de rebrot fregant els 680 punts, velocitat de contagi al 2,5 i més de 3.000 casos diaris. Amb aquests números, fa quatre o cinc mesos ja estaríem tancats: hauríem tornat al confinament. Però al costat d'aquests, hi ha altres indicadors que ajuden a regular la sensació d'alarma: 500 ingressats a planta, 123 a l'UCI i 7 morts en tota una setmana. La mortalitat cau a mínims mai vistos fins ara des que va esclatar la pandèmia i això dona corda als més optimistes per seguir com fins ara.  La disjuntiva per als responsables de Salut, en aquest principi de juliol, és complexa: fer un pas enrere en la desescalada per frenar l'augment de contagis, o tolerar els milers de positius nous diaris, sempre que els ingressos i les UCIs es mantinguin a ratlla, i mentre el ritme de vacunes per minut continuï revolucionat.  Qualsevol de les dues opcions té un preu. El retrocés en la desescalada xoca amb l'estat d'ànim, amb els plans per vacances i amb la recuperació d'alguns dels sectors més tocats. Que no és poc. Si no hi ha canvis i tot es manté igual, el preu el pagaran les persones que es vagin contagiant, amb la incertesa de l'evolució que tindrà la malaltia. Tant si es fa un pas enrere com si no, el preu més alt el pagarà, sabeu qui? Les bates blanques. Infermeres, metges, personal administratiu, de laboratori i altres professionals sanitaris. Els de la primària, per exemple, que estan més tensionats que mai... tot i que sembla que constantment trenquin el propi sostre. Demanen ajuda, estan desbordats fent proves PCR i tests d'antígens, i vacunant a tota pastilla. Un grau de saturació que no es pot donar per descomptat que podran assumir, com si res. Després de setze mesos, mereixen, almenys, una mica de consideració, i si cal fer un pas enrere en alguna mesura -ni que sigui perquè ells puguin respirar un xic-, fem-ho.