"On és en Mikel?", d'Amaia Merino i M. Á. Llamas
ANÀLISI

On és en Mikel?

Ahir, amb el Sense Ficció de TV3, les nostres cases es van omplir del mateix crit que va inundar els carrers del País Basc l'hivern del 1985:  "Non dago Mikel?", "On és en Mikel?" El Mikel Zabalza, els seus germans, la nòvia i uns amics havien estat detinguts per la Guàrdia Civil a Sant Sebastià, acusats de pertànyer a ETA. Traslladats a la caserna d'Intxaurrondo, tots van ser alliberats excepte el Mikel. Tots van relatar tortures terribles. I els esgarrifosos crits del Mikel a les sessions de bossa i banyera (tècnicament, ofegament sec i humit).

Vint dies després de la seva desaparició, el cos de Mikel Zabalza va aparèixer ofegat al riu Bidasoa. Un noi que no sabia nedar era, segons la versió oficial, el que s'havia escapat pel riu. La prova de la mala salut democràtica d'una societat és fa evident quan un documental ha de fer la feina de veritat, justícia i reparació que no fa l'Estat, en aquest cas, l'espanyol. O el Regne d'Espanya, si ho prefereixen.

Ningú no ha estat jutjat ni declarat culpable per la mort del Mikel i les tortures als seus companys. Només el govern basc ha mirat de pal·liar el dolor dels familiars amb un informe que documenta més de 5.000 casos de tortures i maltractaments per part de les forces de seguretat al País Basc i Navarra entre el 1960 i el 2017. El forense Francisco Etxebarria, director del projecte, no només ha documentat tortures dignes de la Inquisició, sinó la terrible cicatriu psicològica que van deixar. D'aquells detinguts, a part del Mikel, un amic i la nòvia van morir joves, a la cinquantena, víctimes del càncer.

Ningú podrà provar la relació de la malaltia amb el mal infligit, igual que la bossa o la banyera tampoc no deixen seqüeles, aparentment. 
El crit d'on és en Mikel ressona sobre una democràcia, l'espanyola, plena de forats negres de memòria.

Anar al contingut