Luis Tosar i Blanca Portillo a 'Maixabel'
Luis Tosar i Blanca Portillo a 'Maixabel'
ANÀLISI

Motius per anar al cinema

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Laura Rosel

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

De mica en mica es van obrint escletxes en aquesta boira de restriccions i anormalitat, i anem recuperant allò que érem i allò que fèiem abans de la Covid. Per exemple, la festa del cinema. Per primer cop des de fa dos anys, un bon grapat de sales tornen a oferir entrades per tres euros i mig. Des d'abans d'ahir -dilluns- fins demà dijous. Una campanya que vol reivindicar els cinemes com a espais segurs i que busca tornar a connectar amb un públic que porta dos anys allunyat de les sales. Hi ha una cinquantena de cinemes a Catalunya que fan aquests descomptes.

Motius per anar al cinema, més enllà del fet que costi tres euros i mig, n'hi ha un munt. Si ens estalviem els més evidents, anar al cinema és una manera d'oblidar-nos de la resta de coses durant una estona. Només importa el que passa a la pantalla: ni feina, ni casa, ni estrès. Anar al cinema ajuda també a fer-nos preguntes, a reflexionar sobre temes que sovint passem per alt. Hi ha pel·lícules que ens activen el pensament crític i que ens porten a qüestionar-nos l'opinió que fins aleshores teníem sobre temes de fons.

Motius per anar al cinema, tenint en compte tot això: el descompte, la desconnexió i la reflexió: pel·lícules com "Maixabel", que es va estrenar la setmana passada. I pel·lícules com "Mediterráneo", que s'estrena divendres (per tant, aquesta ja sense l'estímul dels tres euros i mig).

"Maixabel", en parlàvem amb la directora Iciar Bollain i els protagonistes Blanca Portillo i Luís Tosar fa uns dies al programa. Una pel·lícula que va molt més enllà dels fets concrets de les trobades entre presos d'ETA i víctimes d'ETA. Una pel·lícula que és un cant a l'enteniment, al diàleg i a l'empatia. Maixàbel ens punxa al pit i ens punxa a l'estómac perquè ens movem i sortim de la nostra posició per esbrinar com es veu el món des d'un altre lloc, escoltant l'altre, sense justificar, però entenent. I en un moment en què cada cop s'escolta menys, hi ha menys matisos i tot sembla que hagi de ser blanc o negre, propostes com aquesta activen emocions i parts del cervell que comencem a tenir atrofiades per tanta polarització.

"Maixabel" és una pel·lícula necessària. Com ho és "Mediterráneo": la prova portada a la pantalla gran que la distància entre el sofà de casa i fer alguna cosa pels altres és tan curta o tan llarga com cadascú vulgui. Òscar Camps ha passat de portar una empresa familiar de Badalona a fundar una ONG de renom internacional en tot just sis anys. El detonant, en el seu cas, va ser una imatge, però no precisament de ficció com les que es veuen als cinemes, sinó una de ben real i dolorosa: la del nen Aylan mort a la platja. A partir d'allà: la convicció que el fet de moure's, de fer alguna cosa, només depèn d'un mateix, i des d'aleshores, 60.000 vides salvades. Això és Open Arms, això s'explica a "Mediterráneo". També, una pel·lícula necessària.

Ficcions que són realitat i que són imprescindibles per ser i sentir de manera conscient. Em semblen motius suficients, anem al cinema.

Anar al contingut