Mirar la sèrie "Patria" i menjar albergínia, el maridatge de la xef Maria Nicolau
Digue'm quina sèrie miraràs el cap de setmana i la xef del restaurant Cal Ferrer de Tall i col·laboradora d'"El matí de Catalunya Ràdio" et dirà amb què la pots acompanyar
Mirar la sèrie "Patria" i menjar albergínia, el maridatge de la xef Maria Nicolau
El matí de Catalunya Ràdio

Mirar la sèrie "Patria" i menjar albergínia, el maridatge de la xef Maria Nicolau

Digue'm quina sèrie miraràs el cap de setmana i la xef del restaurant Cal Ferrer de Tall i col·laboradora d'"El matí de Catalunya Ràdio" et dirà amb què la pots acompanyar

TEMA:
Cuina
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Sèries, sofà i menjar és un triplet infal·lible per al cap de setmana. Per això, a "El matí de Catalunya Ràdio" la xef d'El Ferrer del tall, Maria Nicolau, fa cada setmana propostes gastronòmiques per acompanyar les estrenes que recomana el crític Toni de la Torre. 

"Patria" (HBO) i "Teherán" (Apple TV)

Dues sèries que són pesos pesants, que ens obren en canal a viure i sofrir el conflicte que esclata quan posem sobre la taula, en lloc de menjar, els conceptes de pàtria, nació, propietat, procedència i pertinença. I que apareixen a taula si un es posa a discutir de qui és què sobre cuina i gastronomia. Tot és antropologia. Tot és humanitat.

La millor sèrie espanyola de l'any, entre les cinc estrenes de la setmana, per Toni de la Torre
 

Entenc la taula com a epicentre de la vida social, i de la família com a unitat social primigènia, lloc on es forgen aliances, on se signen acords de pau, on s'expliquen històries, on se serveix, sempre, un àpat de celebració o d'acompanyament a la resolució de conflictes. I de discutir en diem "llançar-nos els plats pel cap".

Allò en què es posen d'acord des de l'agent de la Mossad i el credo jueu, fins al govern iranià, Hezbollah i el credo musulmà, o el concepte estat i nació d'Espanya. Tots ells estan d'acord, com a mínim, en una cosa: l'albergínia.

En veure aquestes sèries invoco l'àpat com un bàlsam i vaig a allò més petit, humil i primari que puc trobar, al fons de tot, allà on ens podem trobar tots i gaudir, al salvavides que necessito mentre miro allò que fa mal. I provo d'abordar d'una tacada els conflictes entre estats, nacions i credos que en Toni i aquestes sèries posen sobre la taula.

Allò en què es posen d'acord des de l'agent de la Mossad i el credo jueu, fins al govern iranià, Hezbollah i el credo musulmà, o el concepte estat i nació d'Espanya. Tots ells estan d'acord, com a mínim, en una cosa: l'albergínia.

Tant per l'agent de la Mossad a "Teherán" com per qui es pregunti sobre arrels en aquest país, com més enrere anem més ens constata la cuina que al present som el resultat d'un treball fluid, col·lectiu i comú. La cuina cura.

Amb nom d'origen persa (actual Iran), "badindjan". Va ser introduïda a la península ibèrica i de fet al sud del Mediterrani pels àrabs als volts del s.XII, se sosté de forma generalitzada que van ser els jueus sefardites, amants apassionats d'aquest vegetal, els qui la van introduir al receptari popular. I aquest receptari jueu, fruit d'adaptar la llei kosher a la circumstància mediterrània, va ser incorporat i assimilat al receptari català el moment de l'expulsió dels jueus el 1492: una cultura que no s'elimina, en aquest cas, s'amaga per sobreviure. Tots tres es rendeixen a estimar i apreciar l'albergínia.

Parlar de cuina catalana és parlar de cuina àrab i cuina jueva. Aquí és on crec que es troba la resposta culinària a aquestes dues sèries.

Tant per l'agent de la Mossad a "Teherán" com per qui es pregunti sobre arrels en aquest país, com més enrere anem més ens constata la cuina que al present som el resultat d'un treball fluid, col·lectiu i comú. La cuina cura.

Mirar la sèrie
 

La recepta d'albergínia:

Partirem d'escalivar l'albergínia, directament sobre el foc dels fogons de la cuina, fins que la pell sigui ben ennegrida i torrada, cosa que dona un gust fumat deliciós a la polpa.

La deixem refredar i la pelem.

A partir d'aquí la podem menjar amanida amb oli, sal i pebre, o afegint-hi una mica de picada d'all i julivert.

O podem viatjar fins al Baba Ganoush, recepta tradicional de l'Orient Mitjà, que és exemple de com pobles diferents arriben a conclusions semblants, és tradicional tant de la cuina àrab com de la jueva: un paté d'albergínia per untar sobre pa torrat o per menjar a cullerades.

Podem fer aquest paté per untar amanint la polpa de l'albergínia escalivada amb tahina (crema de sèsam), iogurt, oli d'oliva, magrana, suc de llimona, all, verduretes crues tallades petites...
 

"Caça de bruixes" (Filmin)

Tornem a l'univers nòrdic i a la terra del salmó, del gravlax que vam explicar amb "Borgen", i aquesta vegada recuperem l'Stockfish, tørrfisk o peixopalo, com s'anomena aquesta modalitat de bacallà sec, no pas salat, del qual Noruega és el primer exportador mundial.

De nou ens trobem amb una solució per conservar, assecant-les al sol, les grans quantitats de peix pescades als mars del nord en una època sense neveres.

Aquest producte, fora de Noruega, es cuina només a tres llocs del món: a la Costa Brava, a la Ligúria, el nord-oest d'Itàlia, i a Occitània.

Hi ha una connexió curiosa i meravellosa entre aquest bacallà típic de Noruega i la Costa Brava catalana, que rebia aprovisionament d'aquest menjar tan peculiar pel port de Sant Feliu de Guíxols.

La recepta del niu de Palafrugell

Al receptari tradicional hi ha receptes complicades, receptes que combinen ingredients que semblen incombinables i després hi ha el Niu:

La recepta porta més de 5 hores de feina i només es pot menjar per encàrrec en algun restaurant de Palafrugel.
 

Mirar la sèrie
 

La recepta del niu:

Bacallà, tripa de bacallà, peixopalo, ou dur, colomins o tudó, salsitxes, ceba, tomàquet, patates, sal i allioli. A Cassà de la Selva, per afegir-hi més coses, hi posen granotes!

Ho trobo sensacional!

L'origen del niu és un plat simple, el peixopalo (stockfish) amb patates, que trobem a tot aquest sector de la costa, fins a Sant Feliu de Guíxols, elaborada pels tapers, els qui feien els taps de suro de forma artesanal i manual a principis del segle XIX.

A poc a poc a la recepta més humil s'hi van anar incorporant ingredients: els surers, treballadors de la fàbrica de suro, hi van incorporar l'au de caça, generalment tudó o colomí, i les salsitxes, i els pescadors, la sèpia.

Josep Pla deia: "Hi ha tres plats del país, sobretot, que fan rodar el cap a la gent. La fascinació que produeixen és tan gran que moltes persones, per tenir-los, farien dues hores de camí, sense el que ací en diem rumiar. Aquests plats són: l'arròs negre amb marisc i un bon sofregit; el niu, amb peixopalo, tripes de bacallà, un colomí i allioli; la llagosta amb pollastre." ("El quadern gris", Obra Completa I, 1966). A "El que hem menjat" (1972) dedica un capítol sencer al niu.

Per picar amb aquesta sèrie, acabeu-vos el gravlax que us va sobrar del primer dia, que es conserva estupendament i es pot congelar, i reserveu un niu amb l'smartphone. És una experiència digna de ser viscuda.

ARXIVAT A:
Cuina Sèries

NOTÍCIES RELACIONADES

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut