Més lírica que realitat

Avui fa un any del discurs de Pedro Sánchez al Liceu de Barcelona anunciant els indults als presos i l'estrena de l'agenda del retrobament. Proclamava un nou projecte de futur per a Espanya que dotze mesos després continua on era: en punt mort. No s'ha passat de l'enunciat. De fet, el projecte sembla cada cop més un esborrany, que no un text definitiu. Un any després, els indults tornen a ser damunt la taula del Suprem, amb els recursos en contra en vies de tramitació. La carpeta catalana ha quedat oblidada al fons del calaix, rebregada i plena de pols. El PSOE ha perdut posicions clau en el mapa polític espanyol. Madrid i, especialment, Andalusia. El feu històric dels socialistes es tenyeix de blau, seduït per l'aliança Moreno-Feijoo, i renega d'un Pedro Sánchez cada cop més solitari. Els fonaments de la majoria de la investidura han trontollat constantment, fins al punt d'esquerdar-se. I ara són dèbils i inestables. Pel mig hi ha hagut capítols per a la història de la política, com l'escàndol de Pegasus i la reveladora pregunta amb resposta implícita de la ministra Robles al Congrés: "Què se suposa que ha de fer un estat quan es declara la independència?". Pel mig, també, la taula de diàleg s'ha anat corcant i ha quedat arraconada, contra la paret, i també va acumulant pols. Les peticions de Palau (un cara a cara entre presidents, la desclassificació de documents, la comissió d'investigació, la llei de l'audiovisual) van passant d'estat físic a gasós, fins que acaben desapareixent. Ara cal afegir-hi la desfeta dels Jocs d'hivern del 2030. Amb una factura política a repartir, almenys, entre tres: l'Aragó, Catalunya i l'estat. Però a parts desiguals. Perquè el desgast per a la Generalitat, tenint en compte que aquest va ser l'anunci estrella del primer any de mandat, és més que evident. El discurs del Liceu, davant de 300 convidats representants de part de la societat civil catalana començava citant Miquel Martí i Pol. Deia: "I som on som", hi ha camí, es pot començar a canviar la història. I acabava dient: "Catalans, us estimem". Però no deia: "Que tot està per fer i tot és possible", que és com acaba el poema de Martí i Pol. Potser perquè ja intuïa que aquell discurs tindria més de lírica que de realitat.